♣3

Quan et parlo de llibertat, em refereixo a allò que ens diferencia dels tèrmits i de les marees, i de tot allò que es mou de manera necessària i irremeiable.
Fernando Savater: Ètica per al meu fill

Fa temps que penso en la llibertat, la llibertat com el fonament de tot, la nostra religió subconscient, acceptada sense reflexió, i temo no ser lliure.
No em refereixo a la noció més comuna de creure's mancat de llibertat, el pensar que tinc una idea que no puc complir, o una societat que ens estreta. Perquè en aquest cas, la llibertat existeix per molt que no poguem assolir-la.
Em refereixo a la possiblitat de que la llibertat en si, com a idea, no existeixi. Jo estic estudiant ciència i aquesta es basa en que el món funciona d'una manera descriptible i universal. A sempre provoca B. Coneguda totalment la situació en un instant C puc saber quina serà la de l'instant D.
I jo també estic fet d'àtoms, com els cossos que estudio. De molècules. De coses que la física s'esforça en explicar. Llavors resulta que jo sempre dono la mateixa resposta al mateix estímul i així funciona el meu cervell, decidint per mi, anticipant-se a mi, inventant-se una cosa que es creu que jo domino anomenada voluntat. Vaig llegir a algun lloc que s'han fet experiments que semblen demostrar que el cervell pren la decisió abans de que ho faci la teva consciència.

No és cap idea nova (de fet és el corrent del determinisme) el que a mi em preocupa, però em sembla que com més avança la ciència, més s'acosta a aquesta desesperant conclusió... quin sentit té tot si obeïm sempre unes lleis? Com ho hem fet per evolucionar respectant-les sempre, fins a crear una voluntat que sembla que hi vagi per sobre?

Sóc tan previsible? Era aquest mateix text, doncs, un efecte inevitable del salt que va fer l'amfibi que va deixar l'aigua?
Si és així, és el sentit últim de la física arribar a convertir en necessari i inevitable el que faig?

♣2

¿Qui va poder meravellar-se amb el Big Bang mentre les butaques d'espectadors al firmament no s'havien omplert sinó amb gel i foc?
Jostein Gaarder: Maya.

Ens diuen que fa 14000000000 anys va començar tot. La matèria, alfa, les lleis de la física que avui estudiem, els protons i els electrons que avui formen els àtoms que formen les mol·lècules que formen les cèl·lules que formen els teixits que formen els músculs que permeten el teu somriure.

Si ningú va engegar aquest gran motor, aleshores tot això és una gran casualitat. Però si un Univers que no era conscient de si mateix va començar a evolucionar casualment, com podem nosaltres ser aquí? D'on venim, qui som? Quina és aquesta casualitat que permet que la matèria, sense cap consciència ni finalitat, hagi creat una forma capaç d'actuar més enllà de les lleis de la física, d'actuar segons la seva pròpia voluntat, capaç, encara més, d'adonar-se de que existeix, de reflexionar-hi?

Si nosaltres som part de l'Univers, i els àtoms que ens formen també són pols d'estrelles, aleshores som el seu despertar. Nosaltres som l'Univers mirant-se a si mateix, descobrint-se sencer, estudiant-se, intentant comprendre's, aplaudint-se a si mateix per la gran explosió que, encara no sap com, encara no sap ni tan sols quantes vegades, va ser capaç de provocar tant de temps enrere.

Si tot això és així, no puc deixar de pensar que sóc tremendament afortunat. No només he nascut. No només he trepitjat l'Univers i existeixo. Pertanyo a l'única espècie que es pot meravellar d'aquest fet. Pertanyo a l'únic temps en el qual l'única espècie que n'ha sapigut ha comptat l'edat del seu propi patrimoni, l'edat de l'Univers. Ningú m'ha preguntat si volia ser conscient del que és la vida, però ho sóc.


Perquè som el telescopi amb el qual l'Univers es mira a si mateix... i lentament, comença a despertar.

♣A

Existeix un món. En termes de probabilitat, això ratlla l'impossible. Hauria estat molt més digne de crèdit si casualment no hi hagués hagut res. En aquest cas, ningú s'hauria posat a preguntar per què no hi havia res.
Jostein Gaarder: Maya.

Els textos que obriran les publicacions d'aquest blog no són meus. Són extrets d'autors que, penso, poden ajudar a despertar la consciència millor que jo. No obstant, no pretenc amb les meves entrades senzillament citar-los.

Potser m'equivoco, però crec que a tots ens aniria bé aturar-nos una estona a pensar en el fet de que independentment de com, amb qui, o del que vulguem o haguem de fer en les properes hores, Som aquí. Estem vius, hem nascut, som part d'un Univers que desperta.

Seria una ofensa a tants milions d'anys d'evolució que l'arribar a ser conscients de que som no ens robés una estona del nostre biològic temps.

La baralla francesa té cinquanta-dues cartes, 13 per pal.
L'any també té cinquanta-dues setmanes.
Si tot va bé, d'aquí un any acabarà aquest projecte de reflexió en el que em submergeixo. Opineu, critiqueu, o senzillament feu el més important, el màxim dels objectius: penseu.


Arià