♣J

Si algú escriu la meva història, que digui que vaig caminar entre gegants. Que digui que vaig viure al temps d'Hèctor, domador de cavalls. Que digui que vaig viure a l'època d'Aquiles.

Ulisses, Troia

Si escrius sobre el meu temps, digues que vaig viure en l'era de la cultura.

Que van passar per les meves orelles els grans músics i que amb la seva cançó van educar les meves orelles i el meu esperit més del que la prosa opaca dels instituts havia pogut somiar mai.

Que vaig conèixer les biblioteques, que contenien piles i piles de saviesa en prestatges accessibles a rics i pobres per igual, esperant per impulsar qualsevol en el camí que hagués triat a la vida, per formar ments despertes.

Que vaig poder accedir a les pel·lícules, no tan sols com a productes comercials que duren tres setmanes en oferta i amb accés posterior limitat a les bones butxaques, sinó com a bagatge cultural de la meva societat. Que vaig poder complementar les classes d'història visionant Ciutadà Kane i que vaig entendre millor Descartes i la psicologia en general gràcies a l'ajuda de Matrix.

Digues que la importància del poder econòmic va diluir-se durant el temps en què el bé més humà, el de preu més incalculable, l'art, va estar a l'abast de tothom. Digues que no tothom va saber-ho aprofitar, però que els que valien, van treure d'allò un coneixement i una experiència formidable.

Digues que van lluitar contra nosaltres. Que el poder, espantat de que la cultura deixés de ser un privilegi, va posar pals a les rodes dels recursos que l'era de la comunicació ens oferia. Que van voler coartar el poder creatiu i expansiu de l'ésser humà. Que gairebé ho aconsegueixen.

Escriu per últim que vam ser bel·ligerants. Que el nostre afany de cultura va encarar la seva avidesa de control econòmic. I, això encara no pots escriure-ho, però tingues-ho present, no oblidis que forma part de la meva memòria cega i confiada:

digues que vam vèncer. Que també els nostres fills van gaudir de la cultura.

No a la llei Sinde. Sí a la cultura. Lliure.

♣10

El que més m'agrada del futur és que ve lentament, de dia en dia

Abraham Lincoln

És l'any de la pressa i aturar-se a pensar sembla mil vegades més complicat del que solia ser.
És l'any de la majoria d'edat i qualsevol intent de reflexió elevada acaba aterrant en la quimera de l'any, en aquest monstre que s'acosta directe, inajornable, amb el somriure a la cara del caçador que sap que la presa no té cap possibilitat d'escapar.
És el monstre del futur immediat, una d'aquelles amenaces que no desapareix per fort que tanquem els ulls, perquè de fet el temps és l'única dimensió que s'estén igualment per tots els racons de l'espai, i esdevé així indefugible.

No us confongueu. S'acosta un estiu per emmarcar. Exempts de preocupacions o càrregues, començant l'aventura de la responsabilitat pel camí que millor la mena -el de la gresca irresponsable-, orgullosos del que haurem deixat enrere i il·lusionats amb el que ens tocarà afrontar en endavanat.

Però l'ampit de la finestra està massa alt. No puc emparrar-m'hi i veure-hi l'estiu que s'acosta des de l'habitació closa del present. Intento escalar el mur i rellisco, les meves mans patinen en la paret que és ara per ara l'únic obstacle que em permet saltar i portar-me a mi mateix a l'altra banda de la finestra: les decisions.
Aquesta paret no és la selectivitat, no són els examens; no. La pressió dels estudis no és sinó una cortina que atenua la llum que entra, però que puc córrer quan vulgui.

El problema és decidir, el problema que no em deixa mirar a través és no saber encara què vull veure a l'altre costat. Si aquest estiu seré un futur filòsof, un futur psicòleg, un futur neuròleg, un futur actor, un futur sociòleg, un futur guionista, un futur doblador. No sé què estaré aprenent l'any que ve. No sé a què dedicaré els milers d'hores que em passaré treballant quan acabi. S'ha acabat la part certa de la meva vida. la que podia predir amb exactitud d'anys ençà.

Comença l'aventura.

♣9

Life is intrinsically, well, boring and dangerous at the same time. At any given moment the floor may open up. Of course, it almost never does; that's what makes it so boring.
Edward Gorey

Som joves romàntics estudiant en un sistema il·lustrat.
Creiem en canviar el món, en millorar-lo. En el progrés. En què les coses no estan bé com estan, en què no se sap tot. En l'ètica. En la llibertat. En quelcom més que les lleis de la física.

Anem a l'escola per aprendre a canalitzar aquests sentiments. Dins les seves parets, però, mamem il·lustració. Mamem racionalitat, empirisme. Aprenem que les coses són com són, i que les coses són així, o aixà. No tenen cap intenció. No tenen perquè ser d'una altra manera. La pedra que llanço seguirà aquesta trajectòria exacte. Caurà al punt Z.
"I si m'obre el cap?'', però això no ens importa, perquè l'ètica no existeix.
Les persones voten a partir dels 18 anys.
"Però i si algú amb 16 és prou madur? Hauria de votar?'', però això no ens importa, perquè no hi ha un condicional, un hauria. Només existeix el present d'indicatiu. Això dels temps verbals no són sinó bajanades d'algun romàntic somiatruites...
Aprenem com funcionen les nostres lleis culturals. No aprenem a rebatre-les, a millorar-les. Mamem democràcia, una persona, un vot, un govern, un absolutisme, i no ens parem a pensar si aquesta té alguna contradicció. Mamem matemàtiques. Mamem ciència.

No volem només viure bé, treballar vuit hores i arribar a una casa plena de comoditats. Volem fer el que ens agrada encara que això ens suposi patiment, esforç, malviure. Els pares no ens entenen perquè no són joves. Han deixat de ser romàntics.
"Vull ser actor", els diem, i ens venten un clatellot. Se'n diu lluita de vocació i pragmatisme. A l'escola, és clar, aquesta lluita se li'n refum. Mai ens parla d'aquest combat perquè ningú ha sapigut mesurar-lo. No correspon a cap magnitud física. No existeix.

Sóc jove, però hi ha coses que concedeixo a la raó. Sé que com diu ella, em faré gran. Arribarà un temps en què la meva maduresa subordinarà els ideals a la realitat, a la vida de facto. Un dia em despertaré i pensaré que si avui fos el meu últim dia de 2n de batxillerat, el meu camí seria un altre. Que no estudiaria aquestes bogeries. Encaminaria el meu futur a una cosa de profit, ben remunerada, per dur una vida còmoda i estable, i tenir una família xalesta.
Però falta molt per a aquest demà; avui és avui.
Com a orgullós romàntic de deixos il·lustrats, ho anuncio sense vergonya.
Seré un pobre actor, un filòsof idealista, un professor sonat, un escriptor ofegat. Seré de lletres perquè hauré cregut en la llibertat que les ciències no saben explicar o, senzillament, no admeten (♣3). Seré de lletres perquè m'hauré cansat d'uniformar-ho tot, d'universalitzar-ho, de simplificar-ho. Seré de lletres perquè creuré en la cultura, en la diversitat, en la nostra segona natura, en la nostra humanitat.
Però recordaré sempre que faig el que vull.
Que obeeixo al cor i no al cap.
I que ben mirat acabem tots al mateix forat.