tag:blogger.com,1999:blog-66976164260972950392024-02-20T02:48:21.970-08:00Llum de jokerAriàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.comBlogger17125tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-65016343955230845432012-03-19T05:22:00.006-07:002012-03-19T12:24:15.563-07:00♦4<blockquote></blockquote><blockquote>Nadie merece un mejor lugar inicial en la sociedad, ni tampoco una mayor capacidad natural.<div>John Rawls</div><div><br /></div></blockquote><div></div>És pelut voler fer incís en temes que mereixen una contextualització més gran i extensa que la que els pots o saps dedicar. S'intentarà: si val la pena serà per la gent que espera treure'n alguna cosa. <div><br /><div style="font-style: normal; ">La meritocràcia és un concepte que ens desperta simpatia. Que cadascú tingui segons el que ha merescut, si és en igualtat d'oportunitats, és un lema que sembla de sana justícia. </div><div>Aquest concepte que he <i>batejat</i> potser erròniament com a meritocràcia vindria a ser: que les desigualtats d'ingressos, possessió de béns, de poder en la societat, etc., estan justificades si i només si hi va haver una igualtat d'oportunitats real en la competició per aquests ingressos i béns. Així, si un individu A ha estudiat 5 anys una dura carrera i cobra el doble que un individu B sense estudis, això no ens sembla pas injust, sempre i quan B tingués inicialment al seu abast mitjans per estudiar, i, en el cas que hagués dedicat l'esforç necessari per aconseguir els mateixos resultats que A, se l'hagués deixat progressar com ha progressat A. </div><div><br /></div><div>Per què és atractiu aquest concepte d'igualtat d'oportunitats , diu Will Kymlicka? Bé, perquè elimina dels factors a tenir en compte en la distribució justa factors que no són moralment rellevants. Igual que ens sembla absurd que algú reclami cobrar més <i>perquè té més pèl a l'esquena</i> (exemple extrem de factor no moralment rellevant) ens ho sembla que algú cobri més senzillament perquè ha tingut la sort de néixer en circumstàncies socials més favorables, siguin econòmiques, sexuals, racials, etcètera. Els únics factors que determinen el repartiment en la meritocràcia són les eleccions de les persones i el seu rendiment, no (això és important) les circumstàncies que s'han trobat.</div><div>Aquestes desigualtats d'oportunitats no estan eliminades ni molt menys, i per tant, la meritocràcia no és res més que sobre el paper. <span style="font-size: 100%; ">Dono el torn de paraula a lectors conservadors en la defensa de per què no s'hauria de treballar més per eliminar aquestes desigualtats enlloc de considerar que ja s'hi ha treballat massa i que toca ampliar-les una mica (vegi's les pujades de preu de la universitat com a exemple).</span></div><div><span style="font-size: 100%; "> </span></div><div><span style="font-size: 100%; "><br /></span></div><div>En tot cas no venia a parlar d'això (era un context senzillament necessari), sinó de John Rawls i la seva teoria política.</div><div>El primer gran de John Rawls és que s'adona que això no és suficient. La raça i el sexe no són factors moralment pertinents, però ¿ho són la intel·ligència i les aptituds, en molta mesura genèticament determinades? És el fet que jo hagi nascut menys fort i més llest un factor moralment pertinent? Suposem dos individus, C i D, un dels quals ha nascut amb una discapacitat que l'impedirà, fins i tot en igualtat d'oportunitats, competir per ingressos similars als de l'altre. D, en canvi, és espavilat.</div><div>Hem dit que el que feia atractiva la meritocràcia és que els ingressos de les persones no venen determinats per les circumstàncies que s'han trobat. Per què hem de separar, doncs, les circumstàncies socials de les naturals? És que D mereix ser més intel·ligent? És que C mereix ser discapacitat? </div><div>A partir d'aquesta constatació ens duu Rawls al seu principi de diferència. Però ja he xerrat massa, i de temps per parlar sempre en queda.</div><div><br /></div></div>Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-47809214138153155392012-03-04T14:11:00.010-08:002012-03-04T14:53:11.400-08:00♦3<div style="font-family: Georgia, serif; font-style: normal; font-weight: normal; "><span style="font-family: 'trebuchet ms'; "></span></div><blockquote style="font-style: normal; "><div><span><span><i>Yo os lo anuncio: es preciso llevar aún algún caos dentro de si para poder engendrar estrellas danzarinas...</i></span> </span></div><div style="font-weight: normal; "><span>Friedrich Nietzsche</span></div><span style="font-weight: normal; "><div></div></span></blockquote><span style="font-style: normal; font-weight: normal; "><div><span><br /></span></div><span>Per primer cop en aquest blog escriurà un estudiant universitari de filosofia... no hi ha dubte que això li farà perdre. Poc de la interessant innocència del qui encara estava net de prejudicis i paria les preguntes sol... poc de l'ahistoricisme ric en què neix la filosofia... si els vicis dels filòsofs ja se m'han contagiat, perdoneu-los. És la tragèdia de la cultura, però això seria el tema d'un altre dia.</span></span><div style="font-style: normal; font-weight: normal; "><span>Si algun dia aquest blog va ser el mirall en el que intentava comprendre'm millor a mi mateix, que sigui avui un calaix on desar aquells pensaments que donen valor a allò que finalment he emprès.</span></div><div style="font-weight: normal; font-style: normal; "><span><br /></span></div><div style="font-weight: normal; font-style: normal; "><span>I si toca començar, toca recordar que els martells són els que piquen més fort...</span></div><div style="font-weight: normal; "><span><p style="font-style: normal; margin-bottom: 0cm; "><span>“<span><span><i>¡Ay! Llega el tiempo en que el hombre no dará ya a luz ninguna estrella. ¡Ay! Llega el tiempo del hombre más despreciable, el incapaz ya de despreciarse a sí mismo. ¡Mirad! Yo os muestro el último hombre.</i></span></span><span><span>“</span></span><span><span><i>¿Qué es amor? ¿Qué es creación? ¿Qué es anhelo? ¿Qué es estrella?” - así pregunta el último hombre, y parpadea.</i></span></span></span></p> <p style="font-style: normal; margin-bottom: 0cm; "> <span><span><span><i>La tierra se ha vuelto pequeña entonces, y sobre ella da saltos el último hombre, que todo lo empequeñece. Su estirpe es indestructible, como el pulgón; el último hombre es el que más tiempo vive.</i></span></span></span></p> <p style="font-style: normal; margin-bottom: 0cm; "><span>“<span><span><i>Nosotros hemos inventado la felicidad” - dicen los últimos hombres, y parpadean.</i></span></span></span></p> <p style="font-style: normal; margin-bottom: 0cm; "> <span><span><span><i>Han abandonado las comarcas donde era duro vivir: pues la gente necesita calor. La gente incluso ama al vecino y se restriega contra él: pues necesita calor.</i></span></span></span></p> <p style="font-style: normal; margin-bottom: 0cm; "> <span><span><span><i>Enfermar y desconfiar considéranlo pecaminoso: la gente camina con cuidado. Un tonto es quien sigue tropezando con piedras o con hombres!</i> <i>Un poco de veneno de vez en cuando: eso produce sueños agradables. Y mucho veneno al final, para tener un morir agradable.</i></span></span></span></p> <p style="font-style: normal; margin-bottom: 0cm; "> <span><span><span><i>La gente continúa trabajando, pues el trabajo es un entretenimiento. Mas procura que el entretenimiento no canse. La gente ya no se hace ni pobre ni rica: ambas cosas son demasiado molestas. ¿Quién quiere gobernar? ¿Quién aún obedecer? Ambas cosas son demasiado molestas.</i></span></span></span></p> <p style="font-style: normal; margin-bottom: 0cm; "> <span><span><span><i>¡Ningún pastor y un solo rebaño! Todos quieren lo mismo, todos son iguales: quien tiene sentimientos distintos marcha voluntariamente al manicomio.</i></span></span></span></p> <p style="font-style: normal; margin-bottom: 0cm; "><span>“<span><span><i>En otro tiempo todo el mundo desvariaba” - dicen los más sutiles, y parpadean. Hoy la gente es inteligente y sabe todo lo que ha ocurrido: así no acaba nunca de burlarse. La gente continúa discutiendo, mas pronto se reconcilia - de lo contrario, ello estropea el estómago. La gente tiene su pequeño placer para el día y su pequeño placer para la noche: pero honra la salud. “Nosotros hemos inventado la felicidad” - dicen los últimos hombres, y parpadean.”</i></span></span></span></p><p style="font-style: normal; margin-bottom: 0cm; "><span><span><span><i>Friedrich Nietzsche - Así Habló Zaratrusta</i></span></span></span></p><p style="font-style: normal; margin-bottom: 0cm; "><span style="font-size: 100%; "><br /></span></p><p style="font-style: normal; margin-bottom: 0cm; "><span style="font-size: 100%; ">Nietzsche, com Aldoux Huxley a Un mundo feliz, critica la nostra cultura d'una forma intel·ligent i original: portant-ne l'èxit a l'extrem. El món de l'últim home és el món triomfant de la ciència, de la comoditat. És el final de les lluites socials i l'expansió del benestar. No podem imaginar aquesta com la meta de la societat d'avui? Com una feliç, com una valuosa meta? I no obstant, Nietzsche ens avisava: què val aquest home? Aquest home </span><i style="font-size: 100%; ">todo lo empequeñece</i><span style="font-size: 100%; ">, perquè ho redueix tot a ciència. L'amor, la vida, la felicitat. Tot ho ha reduit l'home explicant-ho amb conceptes, amb relacions. Com la riquesa i la magnífica individualitat d'un salt mortal s'evaporen quan el salt es redueix a una equació física que l'explica, així l'últim home ho ha reduït tot: per ell tot són conceptes en ordre. Res és inexplicable, </span><i style="font-size: 100%; ">la gente es inteligente y sabe todo lo que ha ocurrido</i><span style="font-size: 100%; ">. I l'home és feliç, feliç en el seu petit món tancat i ordenat, on no tem res i on no tenen cabuda disputes ni malalties, dubte ni pobresa.</span></p></span></div><div style="font-style: normal; font-weight: normal; "><span><br /></span></div><div style="font-style: normal; font-weight: normal; "><span>Quin és el problema de l'últim home? <i>Es preciso llevar aún algún caos dentro de si para poder engendrar estrellas danzarinas... </i>L'últim home no pot fer cap creació de valor! No pot pintar un quadre únic i original. No pot compondre una cançó que conmogui. No pot adorar la vida, perquè sap que no té misteri. No pot somiar, perquè s'ha empresonat a si mateix en els límits del <i>real</i>, el que ell considera real (allò susceptible de ser reduït). </span></div><div style="font-style: normal; font-weight: normal; "><span><br /></span></div><div style="font-style: normal; font-weight: normal; "><span>L'últim home diu boig al qui cregui que amb això no n'hi ha prou ni n'hi ha en absolut. Boig al qui cregui que això i res és el mateix. Boig al qui busqui martellejar l'ordre que ell ha edificat al seu voltant. L'últim home diu de Nietzsche que és boig,</span></div><div style="font-style: normal; font-weight: normal; "><span><br /></span></div><div style="font-style: normal; font-weight: normal; "><span><span>i que petit és l'últim hom</span><span>e...</span></span></div><div style="font-style: normal; font-weight: normal; "><span><span><br /></span></span></div><div style="font-style: normal; font-weight: normal; "><span><span><br /></span></span></div><div style="font-style: normal; font-weight: normal; "><span><span>A Quim Muntané, per fer-me recordar que llegir no substitueix pensar.</span></span></div>Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-89236912558058829412011-03-24T13:20:00.000-07:002011-03-24T13:23:18.203-07:00♦2<span class="Apple-style-span" style="color: rgb(68, 68, 68); font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; "><blockquote></blockquote></span><blockquote><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; "><blockquote>Fon i forja</blockquote></span><div><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; ">Un home seu i escriu en un teclat.<br />El seu vers fon i forja estels, i ombres.<br />Amb mots comet un fosc assassinat<br />o plora amors al vent que no l’escolta.<br /><br />Un home seu i escriu un llarg relat,<br />però encara no sap dir què és un home;<br />reclòs, escriu tancat en un forat,<br />i si la claror el sotja, ell s’acota.<br /><br />Un home signa el text baix, de gairell,<br />ufanós emana aires de grandesa.<br />Però no dibuixa res amb un pinzell<br />ignorant del fi de la mà que el mena.<br /><br />El fi de l’home! I sí, breu és la vida,<br />i encara val més encarar el misteri.<br />Si tems la mort; si ets hom d’ànim eteri,<br />qui creus que t’envolta? aixeca’t, mira,<br />sent polsar por a la gent de qui et desmarques:<br />trepitgen, trèmols, camins de tartera;<br />(no els parlen de felicitat austera)<br />però tu, poeta, mira’t les petjades!<br />Camina insomne, lluita, desespera<br />Llegeix futurs, esguarda el teu darrere<br />i fon i forja llances, fes preguntes,<br />i foradeu amb llur acer l’enigma<br /><br />de la vida humana.</span><div></div></div></blockquote><div><div style="text-align: right;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; "></span></div><blockquote><div style="text-align: right;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; "><br /></span></div><div style="text-align: right;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; ">Arià Paco - 2011</span></div></blockquote><div style="text-align: right;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; "></span></div><div><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; "><br /></span></div><div><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; "><br /></span></div><div><span class="Apple-style-span" style="color: rgb(68, 68, 68); font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; "><br /></span></div></div>Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-39078192330045170012011-03-10T09:23:00.000-08:002011-03-10T10:21:11.846-08:00♦A<div></div><blockquote><div><i>Hasta ahora has sabido que tu mundo permitido, lo bueno, aquello en lo que te han educado, sólo era la mitad del mundo de verdad, y has intentado ignorar la otra mitad, como hacen curas y profesores. ¡Pero no lo conseguirás! No lo consigue nadie que haya empezado a pensar...</i></div><div>Herman Hesse - Demian</div></blockquote><div>Aquests dies no he parat. Ni de pensar, ni d'escriure. Només de publicar. Canvio el pal i també la manera de pensar. He llegit <a href="http://www.e-text.org/text/Hesse%20Hermann%20-%20Demian%20(spanish).pdf">Demian</a>. Pocs llibres han influït tant en la meva manera de veure el món. Mai m'he entès tant com m'entenc ara, ni he tingut tan clar perquè pateixo o dubto o sóc estrany, rar. Si mai heu sentit que necessiteu fer una pausa i mirar-vos el melic, llegiu-lo. No parla de res que no sigueu vosaltres. Si més no, no parla de res que no sigui jo.</div><div><br /></div><div>Probablement canviarà l'estil i l'enfocament d'aquest blog. Si no m'equivoco serà més agradable als lectors (al públic no, perquè un blog així no té públic; té lectors). Potser serà més xocant i potser obrirà més debat. Potser res d'això: potser serà més obvi i menys rebuscat. M'és igual, perquè el blog és més que res jo, i en tinc prou amb buidar-me una mica aquí de tant en tant. Si l'abandono, n'estic segur, serà per un altre projecte. Tampoc això em fa por, ara que m'entenc una mica. El món de fora té una mica menys de sentit i jo parlaré d'una cosa que tots coneixem i pocs, per molt que hi pensem, ens qüestionem. Les relacions...</div><div><br /></div><div>L'amor és el més bell que he trobat en el camí. De fet aquest camí, aquesta vida que trepitjo, que brilla sota meu, em pregunto si no està feta íntegrament de passió per les coses. Tota la resta de coses, les que no m'inspiren res, no les veig en la meva estela. No les recordo quan miro enrere, ni les copso de lluny. No són la meva vida.</div><div>Però l'amor tampoc està exempt de reflexió. Deia que no l'havíem après a raonar ni calia; ho mantinc. Les relacions, en canvi, espanten una mica més. Les relacions que marca la moral. Les relacions on tot està clar i on tot és com és a tothom: fidelitat, compromís. Trepitjar junts el parterre del camí. A vegades a ulls clucs.</div><div>He vist relacions de por. Estar amb una persona perquè no confies amb tu mateix. Tenir por de quedar-te sol. Necessitar confiar en un motiu vital extern, perquè no en trobes cap d'intern. Perquè et fa mandra, i basarda, buscar-te a tu mateix.</div><div>N'he vist pocs que es busquin primer a si mateixos. El que ells són, el que ells volen en el camí. Sembla obvi que és primer elegir el camí i després, el caminant que t'acompanya. Al revés, fa pudor de dependència, de por a la soledat, de caminar amb els ulls tancats deixant que ens guiïn sense saber si el camí és el nostre.</div><div>No critico l'amor. L'amor pot ser un dels camins més bells. Però cap amor hauria de ser l'únic asfalt de la carretera perquè hom ha de saber conviure amb la soledat que, al cap i a la fi, és el material amb què està fet. La vida és teva i no la pots compartir tota. Has de poder perdonar-te que t'abandonaràs a tu mateix morint, i no ho podràs fer si et deus totalment a un altre.</div><div>Escolta't, persona: la teva relació amb tu mateixa és l'única que et seguirà on vagis com l'ombra dels teus peus. També és l'única que depèn únicament del que ets, i per tant que pots menar cap al que tu consideris.</div><div>No t'encadenis els peus i camina. Camina i troba el teu futur sense sentir que vius per algú altre, que pel que sé, només tens aquesta vida.</div>Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-80714593772482688872011-02-20T14:15:00.000-08:002011-02-20T14:48:25.502-08:00♣K<span class="Apple-style-span" style="color: rgb(68, 68, 68); font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; "><i></i></span><blockquote><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; "><i>Most people love money and security more, and creation less, as they get older.</i></span><div><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; ">John Maynard Keynes</span></div></blockquote><div><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; ">Vaig comprar dues-centes trenta-set monedes de coses. Em vaig vestir d’èxit. Vaig calçar unes sabates noves. Cares.<br /><br />No em van curar l’empremta. La gent preguntava “a què aspires?”, “què busques?” i no els entenia. No els entenia. El dia que em vaig comprar aquelles sabates noves estava eufòric. M’havien costat hores de feina, però això sols engreixava la joia de sentir-me’n portador. L’esforç dóna valor a la recompensa.<br />Les sabates eren l’èxit, i jo el calçava. Em fixava en tot el que les sabates deien als vius, als que les miraven des de dalt. Fugaços visitants en qui les sabates no gravaven més empremta que una visió efímera.<br />Fins el dia en què vaig aprendre a respondre aquella pregunta no vaig entendre que tenia la petjada malalta.<br />Va ser el dia en què vaig estripar aquells versos. Eren horribles. I vaig plorar. Vaig plorar malgrat era un home que tenia tot el que volia; vaig plorar perquè em vaig adonar que no tenia res. Tant li feia que jo vestís una capa d’opulència, que calcés luxe. Que amb el dringar dels meus dits la natura es posés al meu servei tant li feia perquè els meus peus deixarien de trepitjar. Un dia deixarien de trepitjar. Seria jo el que m’evaporaria, i potser ningú em veuria morir sota la meva capa; potser ella cobriria el meu lent desaparèixer. I a què aspirava? Què buscava? Buscava perdurar. Buscava que, si no les coses, la terra recordés el meu trepitjar. Només aleshores vaig mirar-me la petjada i vaig veure que el meu rastre era un motlle perfecte. Que m’homogeneïtzava amb la massa, que no podia demanar a la terra que em recordés si no em diferenciava dels que no buscaven perdurar.<br />Em vaig treure les sabates i vaig cremar-les. Les vaig donar a la terra. Feia tard per perdurar, i encara plorava. Si el talent absent no em podia donar identitat, res podia, i jo moria, perquè tothom mor cada dia, si més no, cada dia que no imprimeix una petjada ferma.<br />Si vaig morir tranquil, culpeu-ne que no vaig morir malalt. Vaig guarir-me els peus i vaig aprendre que la terra no es pot comprar; perquè la propietat és una cadena que mor amb el gos a qui lliga. Vaig prendre les meves monedes i en vaig treure el bitllet que em va dur fins aquí. Vaig morir escrivint, i guarit. Vaig morir descalç, per tornar despullat a la terra que m’havia parit així. La meva mà de difunt premia, quan fou per últim cop tancada, amb la força nul•la dels morts llavors de cirera.<br />Devia ser l’angoixa de perdurar. </span></div><div><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; line-height: 16px; "><br /></span></div><div><span class="Apple-style-span" style="font-size: 14px; line-height: 16px; "><i>el jòquer ha fet pensar els trèvols... i continua.</i></span></div>Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-14576183771869864432011-02-12T12:10:00.001-08:002011-02-12T12:24:22.698-08:00♣Q<span class="Apple-style-span"><span class="Apple-style-span"><blockquote><blockquote><p align="JUSTIFY" style="font-style: italic; "><span class="Apple-style-span" >Mis palabras llovieron sobre ti acariciándote.</span></p><p align="JUSTIFY" style="font-style: italic; "><span class="Apple-style-span" >Amé desde hace tiempo tu cuerpo de nácar soleado.</span></p><p align="JUSTIFY" style="font-style: italic; "><span class="Apple-style-span" >Hasta te creo dueña del universo.</span></p><p align="JUSTIFY" style="font-style: italic; "><span class="Apple-style-span" >Te traeré de las montañas flores alegres, copihues,</span></p><p align="JUSTIFY" style="font-style: italic; "><span class="Apple-style-span" >avellanas oscuras, y cestas silvestres de besos.</span></p><p align="JUSTIFY" style="font-style: italic; "></p><p align="JUSTIFY" style="font-style: italic; "><span class="Apple-style-span" >Quiero hacer contigo</span></p><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic; " >lo que la primavera hace con los cerezos.</span></blockquote><blockquote><span class="Apple-style-span" ><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic; "></span><span class="Apple-style-span">Pablo Neruda - poema 14</span></span></blockquote></blockquote><blockquote style="text-align: right; "><span class="Apple-style-span" ></span></blockquote><div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; "></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:normal"></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><span class="Apple-style-span" >Parlar de nosaltres sense parlar d'amor és tan com mirar una pel·lícula d'esquena, pintar quadresamb els ulls tancats, dibuixar amb la mà dolenta.<br />Som animals. Els nostres avantpassats obeïen instints. Nosaltres també ho fem. La diferència és que podem triar no obeir-los. Però els obeïm en definitiva. Ja no només copulem: estimem (però copulem!).<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span class="Apple-style-span" ><span style="line-height: 150%; ">No hem après a raonar l'amor.</span><span style="line-height: 150%; "><o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><span class="Apple-style-span" >Ni cal.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><o:p><span class="Apple-style-span" > </span></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><span class="Apple-style-span" >Pensava sobre les coses que ens diferencien dels animals, i em preguntava què és més humà: l'ànsia de saber, o la romàntica bellesa de sentir i expressar. La ciència o l'art; la curiositat o l'amor?<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><o:p><span class="Apple-style-span" > </span></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><span class="Apple-style-span" >Si l'evolució és el procés que ens ha dut a separar-nos dels animals, també deu ser el procés que ens n'allunya. Podríem pensar, doncs, que cada cop som menys semblants a la resta d'animals; per tant, que com més tard hagi aparegut una facultat humana, més únicament humana és. En definitiva, podríem pensar que, de la ciència i l'art, la que hagi aparegut més tard serà un tret diferencial amb més valor: patrimoni únicament humà. Si més no, jo ho crec.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><o:p><span class="Apple-style-span" > </span></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><span class="Apple-style-span" >Però de fet té poca importància perquè no sé si va ser primer la pregunta sobre el sentit de la vida o les pintures a la paret; la cançó o la suma.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><span class="Apple-style-span" >També podríem buscar en els animals més desenvolupats indicis de romanticisme i de ganes de saber. Els animals són de ciències o de lletres? Quina d'aquestes dues capacitats apareix abans en el camí d'una espècie? Si es descobrís, podria semblar un bon argument en defensa dels ideals romàntics davant els il·lustrats, o viceversa. No estic segur de la seva validesa.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><span class="Apple-style-span" >Sembla curiós que l'art apareixi <i>en absolut</i>, en termes de selecció natural... quin avantatge té cantar o sentir debilitat per la música? Per què ens agrada tant a tots? Què té un bon poema?<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><span class="Apple-style-span" >No sé si vull saber la resposta a aquestes preguntes. L'estètica em sembla una pretensió massa elevada: per explicar els nostres sentiments primer ens els hauríem d'arrancar i estendre'ls a l'aire lliure, per observar com s'assequen i què els forma, per mirar-los l'etiqueta.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><o:p><span class="Apple-style-span" > </span></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><span class="Apple-style-span" >Estimo. Una noia, una tarda, una cançó lenta. Un poema genial.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><span class="Apple-style-span" >I em preocupa, em preocupa de debò com ho oblida el món. No em preocupa que en aquest món tothom sàpiga com es relacionen matèria i energia o resoldre una equació de segon grau.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><span class="Apple-style-span" >Em preocupa que tan poca gent llegeixi <i>Veinte poemas de amor y una canción desesperada</i>. Que ningú recordi quan perd un ésser estimat els versos d'<i>Elegía</i>, de Miguel Hernández. I que no faig res per solucionar-ho.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; "><o:p><span class="Apple-style-span" > </span></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span style="line-height: 150%; " ><span class="Apple-style-span">Potser el següent pal de la baralla del blog no serà filosofia... potser convé recordar i promocionar la literatura. Ho meditaré.</span><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom:6.0pt;line-height:150%"><span lang="CA" ><o:p> </o:p></span></p><p></p></div><div style="font-size: 16px; font-family: Georgia, serif; "><br /></div></div></span></span>Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-46939065413842020572011-01-24T13:28:00.002-08:002012-03-04T15:23:09.719-08:00♣J<div><i></i></div><blockquote><div><i>Si algú escriu la meva història, que digui que vaig caminar entre gegants. Que digui que vaig viure al temps d'Hèctor, domador de cavalls. Que digui que vaig viure a l'època d'Aquiles.</i></div><div>Ulisses, Troia</div></blockquote>Si escrius sobre el meu temps, digues que vaig viure en l'era de la cultura. <div><br /><div>Que van passar per les meves orelles els grans músics i que amb la seva cançó van educar les meves orelles i el meu esperit més del que la prosa opaca dels instituts havia pogut somiar mai.</div><div><br /></div><div>Que vaig conèixer les biblioteques, que contenien piles i piles de saviesa en prestatges accessibles a rics i pobres per igual, esperant per impulsar qualsevol en el camí que hagués triat a la vida, per formar ments despertes.</div><div><br /></div><div>Que vaig poder accedir a les pel·lícules, no tan sols com a productes comercials que duren tres setmanes en oferta i amb accés posterior limitat a les bones butxaques, sinó com a bagatge cultural de la meva societat. Que vaig poder complementar les classes d'història visionant <i>Ciutadà Kane </i>i que vaig entendre millor Descartes i la psicologia en general gràcies a l'ajuda de <i>Matrix</i>.</div></div><div><br /></div><div>Digues que la importància del poder econòmic va diluir-se durant el temps en què el bé més humà, el de preu més incalculable, <b>l'art</b>, va estar a l'abast de tothom. Digues que no tothom va saber-ho aprofitar, però que els que valien, van treure d'allò un coneixement i una experiència formidable.</div><div><br /></div><div>Digues que van lluitar contra nosaltres. Que el poder, espantat de que la cultura deixés de ser un privilegi, va posar pals a les rodes dels recursos que l'era de la comunicació ens oferia. Que van voler coartar el poder creatiu i expansiu de l'ésser humà. Que gairebé ho aconsegueixen.</div><div><br /></div><div>Escriu per últim que vam ser bel·ligerants. Que el nostre afany de cultura va encarar la seva avidesa de control econòmic. I, això encara no pots escriure-ho, però tingues-ho present, no oblidis que forma part de la meva memòria cega i confiada:</div><div>digues que vam vèncer. Que també els nostres fills van gaudir de la cultura.</div><div><br /></div><div>No a la llei Sinde. Sí a la cultura. Lliure.</div>Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-5339516416998921702011-01-22T08:06:00.000-08:002011-01-22T09:02:04.267-08:00♣10<i></i><blockquote><i>El que més m'agrada del futur és que ve lentament, de dia en dia</i><div>Abraham Lincoln</div></blockquote><div></div><div>És l'any de la pressa i aturar-se a pensar sembla mil vegades més complicat del que solia ser.<br />És l'any de la majoria d'edat i qualsevol intent de reflexió elevada acaba aterrant en la quimera de l'any, en aquest monstre que s'acosta directe, inajornable, amb el somriure a la cara del caçador que sap que la presa no té cap possibilitat d'escapar.<br />És el monstre del futur immediat, una d'aquelles amenaces que no desapareix per fort que tanquem els ulls, perquè de fet el temps és l'única dimensió que s'estén igualment per tots els racons de l'espai, i esdevé així indefugible.<br /><br />No us confongueu. S'acosta un estiu per emmarcar. Exempts de preocupacions o càrregues, començant l'aventura de la responsabilitat pel camí que millor la mena -el de la gresca irresponsable-, orgullosos del que haurem deixat enrere i il·lusionats amb el que ens tocarà afrontar en endavanat.<br /><br />Però l'ampit de la finestra està massa alt. No puc emparrar-m'hi i veure-hi l'estiu que s'acosta des de l'habitació closa del present. Intento escalar el mur i rellisco, les meves mans patinen en la paret que és ara per ara l'únic obstacle que em permet saltar i portar-me a mi mateix a l'altra banda de la finestra: les decisions.<br />Aquesta paret no és la selectivitat, no són els examens; no. La pressió dels estudis no és sinó una cortina que atenua la llum que entra, però que puc córrer quan vulgui.<br /><br />El problema és decidir, el problema que no em deixa mirar a través és no saber encara què vull veure a l'altre costat. Si aquest estiu seré un futur filòsof, un futur psicòleg, un futur neuròleg, un futur actor, un futur sociòleg, un futur guionista, un futur doblador. No sé què estaré aprenent l'any que ve. No sé a què dedicaré els milers d'hores que em passaré treballant quan acabi. S'ha acabat la part <i>certa</i> de la meva vida. la que podia predir amb exactitud d'anys ençà.<div>Comença l'aventura.<br /><div><br /></div></div></div>Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-74861142571211445672011-01-06T12:26:00.000-08:002011-01-11T07:05:17.621-08:00♣9<blockquote><span style="font-style:italic;">Life is intrinsically, well, boring and dangerous at the same time. At any given moment the floor may open up. Of course, it almost never does; that's what makes it so boring.</span><br />Edward Gorey</blockquote><br /><br />Som joves romàntics estudiant en un sistema il·lustrat.<br />Creiem en canviar el món, en millorar-lo. En el progrés. En què les coses no estan bé com estan, en què no se sap tot. En l'ètica. En la llibertat. En quelcom més que les lleis de la física.<br /><br />Anem a l'escola per aprendre a canalitzar aquests sentiments. Dins les seves parets, però, mamem il·lustració. Mamem racionalitat, empirisme. Aprenem que les coses són com són, i que les coses són així, o aixà. No tenen cap intenció. No tenen perquè ser d'una altra manera. La pedra que llanço seguirà aquesta trajectòria exacte. Caurà al punt Z.<br />"I si m'obre el cap?'', però això no ens importa, perquè l'ètica no existeix.<br />Les persones voten a partir dels 18 anys.<br />"Però i si algú amb 16 és prou madur? Hauria de votar?'', però això no ens importa, perquè no hi ha un condicional, un <span style="font-style:italic;">hauria</span>. Només existeix el present d'indicatiu. Això dels temps verbals no són sinó bajanades d'algun romàntic somiatruites...<br />Aprenem com funcionen les nostres lleis culturals. No aprenem a rebatre-les, a millorar-les. Mamem democràcia, una persona, un vot, un govern, un absolutisme, i no ens parem a pensar si aquesta té alguna contradicció. Mamem matemàtiques. Mamem ciència.<br /><br />No volem només viure bé, treballar vuit hores i arribar a una casa plena de comoditats. Volem fer el que ens agrada encara que això ens suposi patiment, esforç, malviure. Els pares no ens entenen perquè no són joves. Han deixat de ser romàntics.<br />"Vull ser actor", els diem, i ens venten un clatellot. Se'n diu lluita de <span style="font-style:italic;">vocació</span> i <span style="font-style:italic;">pragmatisme</span>. A l'escola, és clar, aquesta lluita se li'n refum. Mai ens parla d'aquest combat perquè ningú ha sapigut mesurar-lo. No correspon a cap magnitud física. No existeix.<br /><br />Sóc jove, però hi ha coses que concedeixo a la raó. Sé que com diu ella, em faré gran. Arribarà un temps en què la meva maduresa subordinarà els ideals a la realitat, a la vida <span style="font-style:italic;">de facto</span>. Un dia em despertaré i pensaré que si avui fos el meu últim dia de 2n de batxillerat, el meu camí seria un altre. Que no estudiaria aquestes bogeries. Encaminaria el meu futur a una cosa de profit, ben remunerada, per dur una vida còmoda i estable, i tenir una família xalesta.<br />Però falta molt per a aquest demà; avui és avui. <br />Com a orgullós romàntic de deixos il·lustrats, ho anuncio sense vergonya.<br />Seré un pobre actor, un filòsof idealista, un professor sonat, un escriptor ofegat. Seré de lletres perquè hauré cregut en la llibertat que les ciències no saben explicar o, senzillament, no admeten (<a href="http://llumdejoker.blogspot.com/2010/10/3.html">♣3</a>). Seré de lletres perquè m'hauré cansat d'uniformar-ho tot, d'universalitzar-ho, de simplificar-ho. Seré de lletres perquè creuré en la cultura, en la diversitat, en la nostra segona natura, en la nostra humanitat.<br />Però recordaré sempre que faig el que vull. <br />Que obeeixo al cor i no al cap. <br />I que ben mirat acabem tots al mateix forat.Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-74874227295550066032010-12-20T07:08:00.000-08:002010-12-20T12:00:21.134-08:00♣8<blockquote><span style="font-style:italic;">A hores d'ara encara se'm fa estrany pensar que els amfibis tenien tot el que calia per crear un ésser humà. Podien haver estat sis, o vuit, però van sortir tranquil·lament de l'aigua amb <span style="font-weight:bold;">quatre</span> potes. Ni mes ni menys.</span><br />Jostein Gaarder - Que hi ha algú?</blockquote><br />Si tingués temps suficient per a contemplar-ho, i en conegués el mètode; si pogués crear una llavor de vida a la Terra, l'aïllaria en un petit ecosistema al garatge de casa meva. Hi hauria el clima humit i fosc de sota el vell cotxe, i el sòl assolellat del costat de la finestra. Ingeniaria barats sistemes de variar la pluviometria ací i allà. Deixaria que la vida es reproduís i produís mutacions durant generacions i generacions. Observant els seus canvis podria establir quin és l'autèntic mecanisme de l'evolució. Si és com estudio ara, amb el temps, esdevindria especiació. Les formes de certs individus agrupats divergirien de les d'altres fins a fer-se genèticament incompatibles.<br />L'evolució continuaria al llarg de glaciacions i efectes hivernacle. Milers serien els reptes biològics als quals les espècies s'haurien d'adaptar. Potser en un cert punt apareixeria una forma vertebrada, amb força semblances amb l'ocell actual. Aquesta forma podria ben merèixer el nom de <span style="font-style:italic;">dinosaure</span>.<br /><br />Si quelcom tinc decidit que no passaria al meu garatge seria l'extinció provocada del dinosaure. És cert que els mamífers hem triomfat per un casual accident atmosfèric, tal com un meteorit? Tan lleuger fou l'error en el camí evolutiu dels pobres dinosaures com la seva mida? Si és així, al meu garatge no hi hauria cap meteorit. Els dinosaures evolucionarien tranquil·lament, condemnant a ser rates secundàries als pobres mamífers.<br />Potser un dia, un dinosaure tetràpode i sense pèl, amb una dermis molt semblant a la nostra i un cervell de més d'un kilogram, s'aixecaria sobre els seus propis peus. Potser aquests fills de dinosaure aprendrien a fer eines, i els que n'aprenguessin sobreviurien més fàcilment, de tal manera que a la llarga tots acabessin transmetent-se uns descobriments que anomenarien <span style="font-style:italic;">cultura</span>.<br /><br />I inconcebiblement, de forma totalment inesperada segons l'actual teoria, apareixeria la consciència. Un dinosaure que bé podria dir-se el primer ésser humà, s'adonaria que existeix, i es plantejaria les preguntes que tal constatació comporta.<br /><br />El que m'interessa avui és quant trigaria el dinosaure del garatge a decidir que havia estat creat. Que allò no havia sortit espontàniament i, sobretot, que no tenia validesa. Que una vida tan atzarosa, dura i plena de proves i patiment no podia ser la bona.<br />Perquè jo crec que un dia, un dinosaure humà, tement la mort, aferrant-se a la vida i no entenent la seva fugacitat, afirmaria, de ben segur, que aquesta vida no val res. Que n'hi ha una altra de millor després. Que han d'aprendre tots plegats a desentendre's del garatge per a arribar, amb la mort, purificats a la vida que realment importa. Que algú els ha posat a tots allà.<br /><br />Nosaltres riuríem del que diu, i miraríem per la finestra mentre aquell dinosaure és honorat i la seva idea comença a extendre's. El cert és que aquella pobra bèstia hauria encertat que nosaltres el vigilem. De la resta no en sabem res. Per tant, probablement ens limitaríem a acceptar amb la resignació del conegut que tard o d'hora, la idea s'imposés com a dogma, i passés a ser <span style="font-style:italic;">necessari</span> acceptar-la per a conviure.<br /><br />I començaríem a comptar temps per l'extinció dels dinosaures.Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-53110859138969934792010-11-30T07:18:00.000-08:002010-11-30T08:03:54.038-08:00♣7<blockquote><span style="font-style:italic;">L'únic realment valuós és la intuició.</span><br /> Albert Einstein</blockquote><br />La consciència és la nouvinguda del cervell. Fins aquí no hi ha dubte, es pot veure a <a href="http://llumdejoker.blogspot.com/2010/10/2.html">♣2</a>. Els nostres parents els animals tenen un cervell desenvolupat durant milions d'anys. No és cap broma: els invertebrats foren els primers en tenir-ne. Per tant el cervell ha tingut molts, molts milions d'anys per anar perfeccionant les seves funcions inconscients a base de selecció natural i mutacions espontànies. <br />Avui dia fa coses espectaculars. La part inconscient del meu cervell rep informacions nervioses de tot el cos, controla funcions com moure'm, rascar-me, escriure, pensar i sentir gana a la vegada, i ens dóna mastegades centenars d'accions que si haguéssim de coordinar conscientment, seríem incapaços de controlar.<br />En canvi no fa pas tant que va apareixer la consciència dins el cervell. Una nouvinguda genial, meravellosa, però al cap i a la fi, inexperta i novella.<br />Creiem que la nostra consciència és el zenit del cervell, la cúspide de l'evolució. Potser no ens equivoquem, però li queda moltíssima evolució per a arribar a aquest nivell. No puc tenir 3 pensaments conscients alhora. No puc entendre exactament el perquè de tot el que faig. Puc intuir que em menteixes, però no puc <span style="font-style:italic;">raonar</span> tots els motius que em porten a sospitar-ho, o fins i tot a estar-ne segur. La nostra consciència necessita de pensaments lineals, lligats a les paraules de sintaxi rígida.<br />No ens n'adonem, però la nostra part conscient està molt menys desenvolupada que els instints i la intuïció. Per això som espavilats encara que no sapiguem ben bé com hem pogut assenyalar el camí correcte. Pensar-ho hagués estat molt menys efectiu...<br />Definir vida, per exemple, és un exercici de primer de batxillerat. No és fàcil; perquè una definició funcioni ha de ser molt acurada i treballem sobre la de biòlegs molt experts, que parlen de <span style="font-style:italic;">la capacidad de administrar los recursos internos de un ser físico de forma adaptada a los cambios producidos en su medio, sin que exista una correspondencia directa de causa y efecto entre el ser que administra los recursos y el cambio introducido en el medio por ese ser</span> (wikipedia) <br />En canvi, tots sabem mirant durant menys de 5 segons qualsevol cosa si està viva o no ho està. Això ens hauria de fer reflexionar sobre l'enorme poder de l'insconscient.<br /><br />Mentre pensava tot això m'ha vingut al cap que potser per això no entenem el món. Potser la nostra limitació és una consciència a la que atribuïm molt poder quan encara no n'ha adquirit prou. Seria frustrant arribar a la conclusió que el meu cervell mai podrà entendre més sobre la veritat de l'existència, de la vida, de l'Univers, encara que la tingui davant els ulls -i un cop arribats a aquesta conclusió, no seria difícil extreure'n que és de fet <span style="font-style:italic;">possible</span> que sí que la tinguem davant els ulls.<br /><br />Potser tot el problema és la necessitat d'haver-ho de lligar tot a conceptes als quals algú ha posat nom generacions abans... i només aleshores, amb una referència rígida, poder-los pensar.Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-44204767129352486872010-11-28T05:45:00.000-08:002010-11-30T08:08:09.680-08:00♣6<blockquote><span style="font-style:italic;">La relativitat funciona amb la física, no amb l'ètica.</span><br />Albert Einstein</blockquote><br />Una persona estimada és segrestada. A canvi de tornar-la a veure (lliure), se't demana que alliberis un assassí retingut. El cas és que tu pots alliberar aquest assassí. No et costaria gaire.<br />En cas de poder fer-ho, ho faries?<br />Les respostes possibles són a l'enquesta de la dreta.<br /><br />Recordo que quan vaig començar a primer de batxillerat a estudiar ètica em posava molt nerviós que estudiés les coses “tal i com haurien de ser”. <br />Pensava “i per què han de ser les coses d’alguna manera? I si senzillament les coses són, i no tenen perquè ser d’una manera o altra?”. Aquest és un sentiment que té molta arrel científica i que la veritat és que mai m’ha acabat d’abandonar; el sentiment de que l’ètica potser no existeix com a tal, que ens l’hem inventat els humans.<br />El fet és que, ens l’haguem inventat o no, m’he començat a adonar que tots la tenim dins. Per molt que parlo amb gent i em diu el mateix que he escrit en el paràgraf anterior, tots tenim opinions sobre el que està bé i el que està malament. A ningú deixa fred el dilema de dalt. Tots jutgem, tots tenim la nostra posició en el debat. I això és el que m’ha semblat fascinant. Veure que d’alguna manera o altra tots tenim molt a dir sobre ètica, encara que no hi haguem pensat mai: tots som persones que es relacionen amb altres persones. <br /><br />Com és l’ètica de cadascú? Quina és l’ètica que m’envolta?<br />Potser 1) prenem decisions, els milers de decisions que prenem, buscant el nostre major benefici?<br />Potser 2) busquem la felicitat de la majoria?<br />Potser 3) busquem que les nostres accions siguin bones, independentment de les conseqüències que comportin, i que puguin ser universalitzables, que en puguem fer una llei universal?<br /><br />M'explico: en el primer cas, buscant el nostre benefici, hauríem d'alliberar l'assassí perquè així tornarà la persona estimada i això ens fa feliços a nosaltres.<br /><br />En el segon cas, buscant la felicitat de la majoria, hauríem de dubtar entre tota la felicitat que guanyaria la gent propera a la persona retinguda i ella mateixa o la felicitat que guanya la societat sencera estant protegida d'una assassí.<br /><br />En el tercer cas, no podríem alliberar l'assassí: no és un acte universalitzable. No podem dir "que tothom faci cas dels segrestadors sempre, com a llei universal"! En aquest cas es dispararien els segrestos. Alliberar un assassí no està bé, independentment de les conseqüències.<br /><br />No vinc a vendre una o altra opció, ni a tancar les portes a una quarta. El cas és que aquesta decisió s'hauria de prendre. I desitjo que no es prengués amb criteris científics, ni històrics, ni econòmics, ni mèdics. És inevitable prendre-la amb criteris ètics.<br />La resta de disciplines et podran descriure exactament les maneres, causes i conseqüències de realitzar una o altra opció. Però només la consciència et podrà dir quina elegir.<br />Pensar és un requisit per a viure. Una consciència de l'ètica podria portar-nos a saber per què vivim, què és el que busquem i considerem bo, i encarar aquest camí de decisions que és la vida amb la satisfacció del qui sap perquè fa el que fa.Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-3496451782222364512010-11-14T10:43:00.000-08:002010-11-14T10:48:14.391-08:00♣5<blockquote><span style="font-style:italic;">Qui sóc?</span><br />Tots els filòsofs de la història.</blockquote><br />Fa 7 anys vaig treure del prestatge una petita joia que es deia El món de Sofia. Recordo com em va apassionar aquesta novel·la perquè la passió encara és dins meu. De cop al meu voltant es van plantejar munts de preguntes, la majoria de les quals són encara avui per respondre. El món de Sofia va aconseguir allò que fa gran un llibre: que n’aixequés la mirada i contemplés el món amb una mirada nova, la mirada que el llibre m’havia ensenyat a tenir.<br /><br />Tot just tenia 10 anys quan es va obrir la baralla i en va sortir un joker; encara jugo la mateixa partida. És curiós constatar que no triem viure: la vida és una partida que ningú t’ha deixat escollir si vols jugar. De cop estàs assegut en una taula de joc. Les apostes seran més altes o més baixes en funció de les teves aspiracions, però no tens cap possibilitat de guanyar: tan bon punt la mort s’assegui a la taula, t’arruïnarà. <br /><br />Pensant en la mort he recordat la primera de les preguntes del Món de Sofia. <span style="font-style:italic;">Qui ets?</span> Tan senzilla com tremendament punyent. De tan usual i típica, hom no repara en la profunda importància de definir qui ets abans de fer un pas.<br /><br />Què som? Som el nostre nom i la nostra càrrega vital? Som animals evolucionats, que es reprodueixen per perpetuar-se absurdament? Som una cadena de gens que continua mentre els recursos li permeten; després s’extingeix sense que ningú la trobi a faltar? Som ànimes, som un ens amb sentit, avancem cap a una fi? Som realment alguna cosa abans de que nosaltres ens definim? Sartre deia, no fa encara setanta anys, que l’ésser humà no és fins que no es va definint a si mateix, amb les seves accions lliures.<br /><br />En tot cas assumeixo que el meu nom no té a veure amb la pregunta. Alguna cosa més és la que em fa qui sóc, però, en el fons del fons, això no elimina la pregunta que el mirall no respon. Qui sóc?Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-35522213712608154602010-11-07T07:27:00.000-08:002010-11-07T08:10:19.599-08:00♣4<blockquote><span style="font-style:italic;">Si les grans veritats haguessin hagut d'esperar el vot favorable de la majoria, mai s'haurien conegut.</span> <br />Thomas Hobbes</blockquote><br />Per pura càrrega etimològica, el filòsof serà el qui estimi la saviesa (de phylos -amor- i sophos -saviesa). Serà per tant aquell qui la busqui, el qui es dediqui a voler-la obtenir.<br />Se m'acut, doncs, que el primer objectiu d'un filòsof hauria de ser saber què és la saviesa. Absurd, pensareu, però cada cop estic més convençut de que vivim en una societat en què la saviesa no està ben definida; en la qual diverses concepcions d'aquesta es barallen entre elles, i donen lloc a evidents contradiccions.<br />L'enciclopèdia diu que la saviesa és el "coneixement (...) relatiu a la veritat darrera".<br />Aquí és on surt el debat... la veritat darrera. La veritat última, la veritat absoluta.<br /><br />Per tant per extensió etimològica, el filòsof és el qui busca conèixer la veritat absoluta. Existeix aquesta veritat? Hi ha Una explicació a què som? Hi ha Una natura que obeeix unes úniques lleis? Personalment no ho dubto. No crec en una veritat relativa, una veritat per a cadascú en filosofia.<br /><br />En què creu la societat del meu voltant? Per un costat, tenim la ciència. La ciència busca una única veritat, està convençuda de que el món pot arribar-se a explicar amb un model. La ciència va en la mateixa línia que la filosofia.<br />En un altre costat, això pot xocar, tenim la democràcia.<br />La democràcia, penso a vegades, consisteix en escoltar les veritats de cadascú i comptabilitzar-les per triar l'absoluta per un mer procés de majoria d'opinions. No només això, sinó que les veritats de la gent es fan absolutes fins i tot per a la gent que no creu en elles quan s'aproven lleis.<br />Per tant, una llei és l'absolutització d'una opinió majoritària... sense entrar a valorar si aquesta opinió és més o menys veritat.<br /><br />Qui té raó? La veritat és com en la democràcia, que no es complica la vida i pregunta a tothom? O com en la ciència, patrimoni de la teoria que prova tenir millors resultats i per tant semblar més absoluta?<br /><br />Existeix la veritat? Si és així, hi ha Una veritat sobre com viure? I la veritat, per ser absoluta, no s'oposa a la llibertat? No és una pinça que conforme vas coneixent, va estretant les teves mires fins a cenyir-les a l'estrictament veritable, a l'estrictament absolut?<br /><br />Volem trobar-la? O això treurà de la nostra vida el misteri de buscar-la? I si no volem trobar-la, quina gràcia hi ha en buscar-la?<br />I si existeix, per què admet que jo escrigui tantes preguntes contradictòries i totes sonin plausibles?Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-80152182852368028832010-10-26T11:49:00.000-07:002010-10-26T12:50:03.428-07:00♣3<blockquote><span style="font-style:italic;">Quan et parlo de llibertat, em refereixo a allò que ens diferencia dels tèrmits i de les marees, i de tot allò que es mou de manera necessària i irremeiable.</span> <br />Fernando Savater: Ètica per al meu fill</blockquote><br /><br />Fa temps que penso en la llibertat, la llibertat com el fonament de tot, la nostra religió subconscient, acceptada sense reflexió, i temo no ser lliure.<br />No em refereixo a la noció més comuna de creure's mancat de llibertat, el pensar que tinc una idea que no puc complir, o una societat que ens estreta. Perquè en aquest cas, la llibertat existeix per molt que no poguem assolir-la.<br />Em refereixo a la possiblitat de que la llibertat en si, com a idea, no existeixi. Jo estic estudiant ciència i aquesta es basa en que el món funciona d'una manera descriptible i universal. A sempre provoca B. Coneguda totalment la situació en un instant C puc saber quina serà la de l'instant D.<br />I jo també estic fet d'àtoms, com els cossos que estudio. De molècules. De coses que la física s'esforça en explicar. Llavors resulta que jo sempre dono la mateixa resposta al mateix estímul i així funciona el meu cervell, decidint per mi, anticipant-se a mi, inventant-se una cosa que es creu que jo domino anomenada voluntat. Vaig llegir a algun lloc que s'han fet experiments que semblen demostrar que el cervell pren la decisió abans de que ho faci la teva consciència.<br /><br />No és cap idea nova (de fet és el corrent del determinisme) el que a mi em preocupa, però em sembla que com més avança la ciència, més s'acosta a aquesta desesperant conclusió... quin sentit té tot si obeïm sempre unes lleis? Com ho hem fet per evolucionar respectant-les sempre, fins a crear una voluntat que sembla que hi vagi per sobre?<br /><br />Sóc tan previsible? Era aquest mateix text, doncs, un efecte inevitable del salt que va fer l'amfibi que va deixar l'aigua?<br />Si és així, és el sentit últim de la física arribar a convertir en <span style="font-style:italic;">necessari i inevitable</span> el que faig?Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-2635757303137298352010-10-19T06:52:00.000-07:002010-10-26T12:50:22.577-07:00♣2<blockquote> ¿<span style="font-style:italic;">Qui va poder meravellar-se amb el Big Bang mentre les butaques d'espectadors al firmament no s'havien omplert sinó amb gel i foc?</span> <br />Jostein Gaarder: Maya.</blockquote><br /><br /><br />Ens diuen que fa 14000000000 anys va començar tot. La matèria, alfa, les lleis de la física que avui estudiem, els protons i els electrons que avui formen els àtoms que formen les mol·lècules que formen les cèl·lules que formen els teixits que formen els músculs que permeten el teu somriure.<br /><br />Si ningú va engegar aquest gran motor, aleshores tot això és una gran casualitat. Però si un Univers que no era conscient de si mateix va començar a evolucionar casualment, com podem nosaltres ser aquí? D'on venim, qui som? Quina és aquesta casualitat que permet que la matèria, sense cap consciència ni finalitat, hagi creat una forma capaç d'actuar més enllà de les lleis de la física, d'actuar segons la seva pròpia voluntat, capaç, encara més, d'adonar-se de que existeix, de reflexionar-hi?<br /><br />Si nosaltres som part de l'Univers, i els àtoms que ens formen també són pols d'estrelles, aleshores som el seu despertar. Nosaltres som l'Univers mirant-se a si mateix, descobrint-se sencer, estudiant-se, intentant comprendre's, aplaudint-se a si mateix per la gran explosió que, encara no sap com, encara no sap ni tan sols quantes vegades, va ser capaç de provocar tant de temps enrere.<br /><br />Si tot això és així, no puc deixar de pensar que sóc tremendament afortunat. No només he nascut. No només he trepitjat l'Univers i existeixo. Pertanyo a l'única espècie que es pot meravellar d'aquest fet. Pertanyo a l'únic temps en el qual l'única espècie que n'ha sapigut ha comptat l'edat del seu propi patrimoni, l'edat de l'Univers. Ningú m'ha preguntat si volia ser conscient del que és la vida, però ho sóc. <br /><br /><br />Perquè som el telescopi amb el qual l'Univers es mira a si mateix... i lentament, comença a despertar.Ariàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-6697616426097295039.post-43367674285154651282010-10-14T10:10:00.000-07:002010-10-26T14:42:54.979-07:00♣A<blockquote><span style="font-style:italic;">Existeix un món. En termes de probabilitat, això ratlla l'impossible. Hauria estat molt més digne de crèdit si casualment no hi hagués hagut res. En aquest cas, ningú s'hauria posat a preguntar per què no hi havia res.</span><br />Jostein Gaarder: Maya.</blockquote><br /><br /><br />Els textos que obriran les publicacions d'aquest blog no són meus. Són extrets d'autors que, penso, poden ajudar a despertar la consciència millor que jo. No obstant, no pretenc amb les meves entrades senzillament citar-los. <br /><br />Potser m'equivoco, però crec que a tots ens aniria bé aturar-nos una estona a pensar en el fet de que independentment de com, amb qui, o del que vulguem o haguem de fer en les properes hores, Som aquí. Estem vius, hem nascut, som part d'un Univers que desperta. <br /><br />Seria una ofensa a tants milions d'anys d'evolució que l'arribar a ser conscients de que <span style="font-weight:bold;">som</span> no ens robés una estona del nostre biològic temps.<br /><br />La baralla francesa té cinquanta-dues cartes, 13 per pal.<br />L'any també té cinquanta-dues setmanes.<br />Si tot va bé, d'aquí un any acabarà aquest projecte de reflexió en el que em submergeixo. Opineu, critiqueu, o senzillament feu el més important, el màxim dels objectius: penseu.<br /><br /><br />AriàAriàhttp://www.blogger.com/profile/05783334903368779826noreply@blogger.com3