dijous, 24 de març del 2011

♦2

Fon i forja
Un home seu i escriu en un teclat.
El seu vers fon i forja estels, i ombres.
Amb mots comet un fosc assassinat
o plora amors al vent que no l’escolta.

Un home seu i escriu un llarg relat,
però encara no sap dir què és un home;
reclòs, escriu tancat en un forat,
i si la claror el sotja, ell s’acota.

Un home signa el text baix, de gairell,
ufanós emana aires de grandesa.
Però no dibuixa res amb un pinzell
ignorant del fi de la mà que el mena.

El fi de l’home! I sí, breu és la vida,
i encara val més encarar el misteri.
Si tems la mort; si ets hom d’ànim eteri,
qui creus que t’envolta? aixeca’t, mira,
sent polsar por a la gent de qui et desmarques:
trepitgen, trèmols, camins de tartera;
(no els parlen de felicitat austera)
però tu, poeta, mira’t les petjades!
Camina insomne, lluita, desespera
Llegeix futurs, esguarda el teu darrere
i fon i forja llances, fes preguntes,
i foradeu amb llur acer l’enigma

de la vida humana.

Arià Paco - 2011



dijous, 10 de març del 2011

♦A

Hasta ahora has sabido que tu mundo permitido, lo bueno, aquello en lo que te han educado, sólo era la mitad del mundo de verdad, y has intentado ignorar la otra mitad, como hacen curas y profesores. ¡Pero no lo conseguirás! No lo consigue nadie que haya empezado a pensar...
Herman Hesse - Demian
Aquests dies no he parat. Ni de pensar, ni d'escriure. Només de publicar. Canvio el pal i també la manera de pensar. He llegit Demian. Pocs llibres han influït tant en la meva manera de veure el món. Mai m'he entès tant com m'entenc ara, ni he tingut tan clar perquè pateixo o dubto o sóc estrany, rar. Si mai heu sentit que necessiteu fer una pausa i mirar-vos el melic, llegiu-lo. No parla de res que no sigueu vosaltres. Si més no, no parla de res que no sigui jo.

Probablement canviarà l'estil i l'enfocament d'aquest blog. Si no m'equivoco serà més agradable als lectors (al públic no, perquè un blog així no té públic; té lectors). Potser serà més xocant i potser obrirà més debat. Potser res d'això: potser serà més obvi i menys rebuscat. M'és igual, perquè el blog és més que res jo, i en tinc prou amb buidar-me una mica aquí de tant en tant. Si l'abandono, n'estic segur, serà per un altre projecte. Tampoc això em fa por, ara que m'entenc una mica. El món de fora té una mica menys de sentit i jo parlaré d'una cosa que tots coneixem i pocs, per molt que hi pensem, ens qüestionem. Les relacions...

L'amor és el més bell que he trobat en el camí. De fet aquest camí, aquesta vida que trepitjo, que brilla sota meu, em pregunto si no està feta íntegrament de passió per les coses. Tota la resta de coses, les que no m'inspiren res, no les veig en la meva estela. No les recordo quan miro enrere, ni les copso de lluny. No són la meva vida.
Però l'amor tampoc està exempt de reflexió. Deia que no l'havíem après a raonar ni calia; ho mantinc. Les relacions, en canvi, espanten una mica més. Les relacions que marca la moral. Les relacions on tot està clar i on tot és com és a tothom: fidelitat, compromís. Trepitjar junts el parterre del camí. A vegades a ulls clucs.
He vist relacions de por. Estar amb una persona perquè no confies amb tu mateix. Tenir por de quedar-te sol. Necessitar confiar en un motiu vital extern, perquè no en trobes cap d'intern. Perquè et fa mandra, i basarda, buscar-te a tu mateix.
N'he vist pocs que es busquin primer a si mateixos. El que ells són, el que ells volen en el camí. Sembla obvi que és primer elegir el camí i després, el caminant que t'acompanya. Al revés, fa pudor de dependència, de por a la soledat, de caminar amb els ulls tancats deixant que ens guiïn sense saber si el camí és el nostre.
No critico l'amor. L'amor pot ser un dels camins més bells. Però cap amor hauria de ser l'únic asfalt de la carretera perquè hom ha de saber conviure amb la soledat que, al cap i a la fi, és el material amb què està fet. La vida és teva i no la pots compartir tota. Has de poder perdonar-te que t'abandonaràs a tu mateix morint, i no ho podràs fer si et deus totalment a un altre.
Escolta't, persona: la teva relació amb tu mateixa és l'única que et seguirà on vagis com l'ombra dels teus peus. També és l'única que depèn únicament del que ets, i per tant que pots menar cap al que tu consideris.
No t'encadenis els peus i camina. Camina i troba el teu futur sense sentir que vius per algú altre, que pel que sé, només tens aquesta vida.