♣5

Qui sóc?
Tots els filòsofs de la història.

Fa 7 anys vaig treure del prestatge una petita joia que es deia El món de Sofia. Recordo com em va apassionar aquesta novel·la perquè la passió encara és dins meu. De cop al meu voltant es van plantejar munts de preguntes, la majoria de les quals són encara avui per respondre. El món de Sofia va aconseguir allò que fa gran un llibre: que n’aixequés la mirada i contemplés el món amb una mirada nova, la mirada que el llibre m’havia ensenyat a tenir.

Tot just tenia 10 anys quan es va obrir la baralla i en va sortir un joker; encara jugo la mateixa partida. És curiós constatar que no triem viure: la vida és una partida que ningú t’ha deixat escollir si vols jugar. De cop estàs assegut en una taula de joc. Les apostes seran més altes o més baixes en funció de les teves aspiracions, però no tens cap possibilitat de guanyar: tan bon punt la mort s’assegui a la taula, t’arruïnarà.

Pensant en la mort he recordat la primera de les preguntes del Món de Sofia. Qui ets? Tan senzilla com tremendament punyent. De tan usual i típica, hom no repara en la profunda importància de definir qui ets abans de fer un pas.

Què som? Som el nostre nom i la nostra càrrega vital? Som animals evolucionats, que es reprodueixen per perpetuar-se absurdament? Som una cadena de gens que continua mentre els recursos li permeten; després s’extingeix sense que ningú la trobi a faltar? Som ànimes, som un ens amb sentit, avancem cap a una fi? Som realment alguna cosa abans de que nosaltres ens definim? Sartre deia, no fa encara setanta anys, que l’ésser humà no és fins que no es va definint a si mateix, amb les seves accions lliures.

En tot cas assumeixo que el meu nom no té a veure amb la pregunta. Alguna cosa més és la que em fa qui sóc, però, en el fons del fons, això no elimina la pregunta que el mirall no respon. Qui sóc?