♦4

Nadie merece un mejor lugar inicial en la sociedad, ni tampoco una mayor capacidad natural.

John Rawls

És pelut voler fer incís en temes que mereixen una contextualització més gran i extensa que la que els pots o saps dedicar. S'intentarà: si val la pena serà per la gent que espera treure'n alguna cosa.

La meritocràcia és un concepte que ens desperta simpatia. Que cadascú tingui segons el que ha merescut, si és en igualtat d'oportunitats, és un lema que sembla de sana justícia.

Aquest concepte que he batejat potser erròniament com a meritocràcia vindria a ser: que les desigualtats d'ingressos, possessió de béns, de poder en la societat, etc., estan justificades si i només si hi va haver una igualtat d'oportunitats real en la competició per aquests ingressos i béns. Així, si un individu A ha estudiat 5 anys una dura carrera i cobra el doble que un individu B sense estudis, això no ens sembla pas injust, sempre i quan B tingués inicialment al seu abast mitjans per estudiar, i, en el cas que hagués dedicat l'esforç necessari per aconseguir els mateixos resultats que A, se l'hagués deixat progressar com ha progressat A.

Per què és atractiu aquest concepte d'igualtat d'oportunitats , diu Will Kymlicka? Bé, perquè elimina dels factors a tenir en compte en la distribució justa factors que no són moralment rellevants. Igual que ens sembla absurd que algú reclami cobrar més perquè té més pèl a l'esquena (exemple extrem de factor no moralment rellevant) ens ho sembla que algú cobri més senzillament perquè ha tingut la sort de néixer en circumstàncies socials més favorables, siguin econòmiques, sexuals, racials, etcètera. Els únics factors que determinen el repartiment en la meritocràcia són les eleccions de les persones i el seu rendiment, no (això és important) les circumstàncies que s'han trobat.

Aquestes desigualtats d'oportunitats no estan eliminades ni molt menys, i per tant, la meritocràcia no és res més que sobre el paper. Dono el torn de paraula a lectors conservadors en la defensa de per què no s'hauria de treballar més per eliminar aquestes desigualtats enlloc de considerar que ja s'hi ha treballat massa i que toca ampliar-les una mica (vegi's les pujades de preu de la universitat com a exemple).

En tot cas no venia a parlar d'això (era un context senzillament necessari), sinó de John Rawls i la seva teoria política.

El primer gran de John Rawls és que s'adona que això no és suficient. La raça i el sexe no són factors moralment pertinents, però ¿ho són la intel·ligència i les aptituds, en molta mesura genèticament determinades? És el fet que jo hagi nascut menys fort i més llest un factor moralment pertinent? Suposem dos individus, C i D, un dels quals ha nascut amb una discapacitat que l'impedirà, fins i tot en igualtat d'oportunitats, competir per ingressos similars als de l'altre. D, en canvi, és espavilat.

Hem dit que el que feia atractiva la meritocràcia és que els ingressos de les persones no venen determinats per les circumstàncies que s'han trobat. Per què hem de separar, doncs, les circumstàncies socials de les naturals? És que D mereix ser més intel·ligent? És que C mereix ser discapacitat?

A partir d'aquesta constatació ens duu Rawls al seu principi de diferència. Però ja he xerrat massa, i de temps per parlar sempre en queda.

♦3

Yo os lo anuncio: es preciso llevar aún algún caos dentro de si para poder engendrar estrellas danzarinas...

Friedrich Nietzsche

Per primer cop en aquest blog escriurà un estudiant universitari de filosofia... no hi ha dubte que això li farà perdre. Poc de la interessant innocència del qui encara estava net de prejudicis i paria les preguntes sol... poc de l'ahistoricisme ric en què neix la filosofia... si els vicis dels filòsofs ja se m'han contagiat, perdoneu-los. És la tragèdia de la cultura, però això seria el tema d'un altre dia.

Si algun dia aquest blog va ser el mirall en el que intentava comprendre'm millor a mi mateix, que sigui avui un calaix on desar aquells pensaments que donen valor a allò que finalment he emprès.

I si toca començar, toca recordar que els martells són els que piquen més fort...

“¡Ay! Llega el tiempo en que el hombre no dará ya a luz ninguna estrella. ¡Ay! Llega el tiempo del hombre más despreciable, el incapaz ya de despreciarse a sí mismo. ¡Mirad! Yo os muestro el último hombre.“¿Qué es amor? ¿Qué es creación? ¿Qué es anhelo? ¿Qué es estrella?” - así pregunta el último hombre, y parpadea.

La tierra se ha vuelto pequeña entonces, y sobre ella da saltos el último hombre, que todo lo empequeñece. Su estirpe es indestructible, como el pulgón; el último hombre es el que más tiempo vive.

“Nosotros hemos inventado la felicidad” - dicen los últimos hombres, y parpadean.

Han abandonado las comarcas donde era duro vivir: pues la gente necesita calor. La gente incluso ama al vecino y se restriega contra él: pues necesita calor.

Enfermar y desconfiar considéranlo pecaminoso: la gente camina con cuidado. Un tonto es quien sigue tropezando con piedras o con hombres! Un poco de veneno de vez en cuando: eso produce sueños agradables. Y mucho veneno al final, para tener un morir agradable.

La gente continúa trabajando, pues el trabajo es un entretenimiento. Mas procura que el entretenimiento no canse. La gente ya no se hace ni pobre ni rica: ambas cosas son demasiado molestas. ¿Quién quiere gobernar? ¿Quién aún obedecer? Ambas cosas son demasiado molestas.

¡Ningún pastor y un solo rebaño! Todos quieren lo mismo, todos son iguales: quien tiene sentimientos distintos marcha voluntariamente al manicomio.

“En otro tiempo todo el mundo desvariaba” - dicen los más sutiles, y parpadean. Hoy la gente es inteligente y sabe todo lo que ha ocurrido: así no acaba nunca de burlarse. La gente continúa discutiendo, mas pronto se reconcilia - de lo contrario, ello estropea el estómago. La gente tiene su pequeño placer para el día y su pequeño placer para la noche: pero honra la salud. “Nosotros hemos inventado la felicidad” - dicen los últimos hombres, y parpadean.”

Friedrich Nietzsche - Así Habló Zaratrusta

Nietzsche, com Aldoux Huxley a Un mundo feliz, critica la nostra cultura d'una forma intel·ligent i original: portant-ne l'èxit a l'extrem. El món de l'últim home és el món triomfant de la ciència, de la comoditat. És el final de les lluites socials i l'expansió del benestar. No podem imaginar aquesta com la meta de la societat d'avui? Com una feliç, com una valuosa meta? I no obstant, Nietzsche ens avisava: què val aquest home? Aquest home todo lo empequeñece, perquè ho redueix tot a ciència. L'amor, la vida, la felicitat. Tot ho ha reduit l'home explicant-ho amb conceptes, amb relacions. Com la riquesa i la magnífica individualitat d'un salt mortal s'evaporen quan el salt es redueix a una equació física que l'explica, així l'últim home ho ha reduït tot: per ell tot són conceptes en ordre. Res és inexplicable, la gente es inteligente y sabe todo lo que ha ocurrido. I l'home és feliç, feliç en el seu petit món tancat i ordenat, on no tem res i on no tenen cabuda disputes ni malalties, dubte ni pobresa.

Quin és el problema de l'últim home? Es preciso llevar aún algún caos dentro de si para poder engendrar estrellas danzarinas... L'últim home no pot fer cap creació de valor! No pot pintar un quadre únic i original. No pot compondre una cançó que conmogui. No pot adorar la vida, perquè sap que no té misteri. No pot somiar, perquè s'ha empresonat a si mateix en els límits del real, el que ell considera real (allò susceptible de ser reduït).

L'últim home diu boig al qui cregui que amb això no n'hi ha prou ni n'hi ha en absolut. Boig al qui cregui que això i res és el mateix. Boig al qui busqui martellejar l'ordre que ell ha edificat al seu voltant. L'últim home diu de Nietzsche que és boig,

i que petit és l'últim home...

A Quim Muntané, per fer-me recordar que llegir no substitueix pensar.

♦2

Fon i forja

Un home seu i escriu en un teclat.
El seu vers fon i forja estels, i ombres.
Amb mots comet un fosc assassinat
o plora amors al vent que no l’escolta.

Un home seu i escriu un llarg relat,
però encara no sap dir què és un home;
reclòs, escriu tancat en un forat,
i si la claror el sotja, ell s’acota.

Un home signa el text baix, de gairell,
ufanós emana aires de grandesa.
Però no dibuixa res amb un pinzell
ignorant del fi de la mà que el mena.

El fi de l’home! I sí, breu és la vida,
i encara val més encarar el misteri.
Si tems la mort; si ets hom d’ànim eteri,
qui creus que t’envolta? aixeca’t, mira,
sent polsar por a la gent de qui et desmarques:
trepitgen, trèmols, camins de tartera;
(no els parlen de felicitat austera)
però tu, poeta, mira’t les petjades!
Camina insomne, lluita, desespera
Llegeix futurs, esguarda el teu darrere
i fon i forja llances, fes preguntes,
i foradeu amb llur acer l’enigma

de la vida humana.

Arià Paco - 2011

♦A

Hasta ahora has sabido que tu mundo permitido, lo bueno, aquello en lo que te han educado, sólo era la mitad del mundo de verdad, y has intentado ignorar la otra mitad, como hacen curas y profesores. ¡Pero no lo conseguirás! No lo consigue nadie que haya empezado a pensar...

Herman Hesse - Demian

Aquests dies no he parat. Ni de pensar, ni d'escriure. Només de publicar. Canvio el pal i també la manera de pensar. He llegit Demian. Pocs llibres han influït tant en la meva manera de veure el món. Mai m'he entès tant com m'entenc ara, ni he tingut tan clar perquè pateixo o dubto o sóc estrany, rar. Si mai heu sentit que necessiteu fer una pausa i mirar-vos el melic, llegiu-lo. No parla de res que no sigueu vosaltres. Si més no, no parla de res que no sigui jo.

Probablement canviarà l'estil i l'enfocament d'aquest blog. Si no m'equivoco serà més agradable als lectors (al públic no, perquè un blog així no té públic; té lectors). Potser serà més xocant i potser obrirà més debat. Potser res d'això: potser serà més obvi i menys rebuscat. M'és igual, perquè el blog és més que res jo, i en tinc prou amb buidar-me una mica aquí de tant en tant. Si l'abandono, n'estic segur, serà per un altre projecte. Tampoc això em fa por, ara que m'entenc una mica. El món de fora té una mica menys de sentit i jo parlaré d'una cosa que tots coneixem i pocs, per molt que hi pensem, ens qüestionem. Les relacions...

L'amor és el més bell que he trobat en el camí. De fet aquest camí, aquesta vida que trepitjo, que brilla sota meu, em pregunto si no està feta íntegrament de passió per les coses. Tota la resta de coses, les que no m'inspiren res, no les veig en la meva estela. No les recordo quan miro enrere, ni les copso de lluny. No són la meva vida.

Però l'amor tampoc està exempt de reflexió. Deia que no l'havíem après a raonar ni calia; ho mantinc. Les relacions, en canvi, espanten una mica més. Les relacions que marca la moral. Les relacions on tot està clar i on tot és com és a tothom: fidelitat, compromís. Trepitjar junts el parterre del camí. A vegades a ulls clucs.

He vist relacions de por. Estar amb una persona perquè no confies amb tu mateix. Tenir por de quedar-te sol. Necessitar confiar en un motiu vital extern, perquè no en trobes cap d'intern. Perquè et fa mandra, i basarda, buscar-te a tu mateix.

N'he vist pocs que es busquin primer a si mateixos. El que ells són, el que ells volen en el camí. Sembla obvi que és primer elegir el camí i després, el caminant que t'acompanya. Al revés, fa pudor de dependència, de por a la soledat, de caminar amb els ulls tancats deixant que ens guiïn sense saber si el camí és el nostre.

No critico l'amor. L'amor pot ser un dels camins més bells. Però cap amor hauria de ser l'únic asfalt de la carretera perquè hom ha de saber conviure amb la soledat que, al cap i a la fi, és el material amb què està fet. La vida és teva i no la pots compartir tota. Has de poder perdonar-te que t'abandonaràs a tu mateix morint, i no ho podràs fer si et deus totalment a un altre.

Escolta't, persona: la teva relació amb tu mateixa és l'única que et seguirà on vagis com l'ombra dels teus peus. També és l'única que depèn únicament del que ets, i per tant que pots menar cap al que tu consideris.

No t'encadenis els peus i camina. Camina i troba el teu futur sense sentir que vius per algú altre, que pel que sé, només tens aquesta vida.

♣K

Most people love money and security more, and creation less, as they get older.

John Maynard Keynes

Vaig comprar dues-centes trenta-set monedes de coses. Em vaig vestir d’èxit. Vaig calçar unes sabates noves. Cares.

No em van curar l’empremta. La gent preguntava “a què aspires?”, “què busques?” i no els entenia. No els entenia. El dia que em vaig comprar aquelles sabates noves estava eufòric. M’havien costat hores de feina, però això sols engreixava la joia de sentir-me’n portador. L’esforç dóna valor a la recompensa.
Les sabates eren l’èxit, i jo el calçava. Em fixava en tot el que les sabates deien als vius, als que les miraven des de dalt. Fugaços visitants en qui les sabates no gravaven més empremta que una visió efímera.
Fins el dia en què vaig aprendre a respondre aquella pregunta no vaig entendre que tenia la petjada malalta.
Va ser el dia en què vaig estripar aquells versos. Eren horribles. I vaig plorar. Vaig plorar malgrat era un home que tenia tot el que volia; vaig plorar perquè em vaig adonar que no tenia res. Tant li feia que jo vestís una capa d’opulència, que calcés luxe. Que amb el dringar dels meus dits la natura es posés al meu servei tant li feia perquè els meus peus deixarien de trepitjar. Un dia deixarien de trepitjar. Seria jo el que m’evaporaria, i potser ningú em veuria morir sota la meva capa; potser ella cobriria el meu lent desaparèixer. I a què aspirava? Què buscava? Buscava perdurar. Buscava que, si no les coses, la terra recordés el meu trepitjar. Només aleshores vaig mirar-me la petjada i vaig veure que el meu rastre era un motlle perfecte. Que m’homogeneïtzava amb la massa, que no podia demanar a la terra que em recordés si no em diferenciava dels que no buscaven perdurar.
Em vaig treure les sabates i vaig cremar-les. Les vaig donar a la terra. Feia tard per perdurar, i encara plorava. Si el talent absent no em podia donar identitat, res podia, i jo moria, perquè tothom mor cada dia, si més no, cada dia que no imprimeix una petjada ferma.
Si vaig morir tranquil, culpeu-ne que no vaig morir malalt. Vaig guarir-me els peus i vaig aprendre que la terra no es pot comprar; perquè la propietat és una cadena que mor amb el gos a qui lliga. Vaig prendre les meves monedes i en vaig treure el bitllet que em va dur fins aquí. Vaig morir escrivint, i guarit. Vaig morir descalç, per tornar despullat a la terra que m’havia parit així. La meva mà de difunt premia, quan fou per últim cop tancada, amb la força nul•la dels morts llavors de cirera.
Devia ser l’angoixa de perdurar.

el jòquer ha fet pensar els trèvols... i continua.

♣Q

Mis palabras llovieron sobre ti acariciándote.

Amé desde hace tiempo tu cuerpo de nácar soleado.

Hasta te creo dueña del universo.

Te traeré de las montañas flores alegres, copihues,

avellanas oscuras, y cestas silvestres de besos.

Quiero hacer contigo

lo que la primavera hace con los cerezos.

Pablo Neruda - poema 14

Parlar de nosaltres sense parlar d'amor és tan com mirar una pel·lícula d'esquena, pintar quadresamb els ulls tancats, dibuixar amb la mà dolenta.
Som animals. Els nostres avantpassats obeïen instints. Nosaltres també ho fem. La diferència és que podem triar no obeir-los. Però els obeïm en definitiva. Ja no només copulem: estimem (però copulem!).

No hem après a raonar l'amor.

Ni cal.

Pensava sobre les coses que ens diferencien dels animals, i em preguntava què és més humà: l'ànsia de saber, o la romàntica bellesa de sentir i expressar. La ciència o l'art; la curiositat o l'amor?

Si l'evolució és el procés que ens ha dut a separar-nos dels animals, també deu ser el procés que ens n'allunya. Podríem pensar, doncs, que cada cop som menys semblants a la resta d'animals; per tant, que com més tard hagi aparegut una facultat humana, més únicament humana és. En definitiva, podríem pensar que, de la ciència i l'art, la que hagi aparegut més tard serà un tret diferencial amb més valor: patrimoni únicament humà. Si més no, jo ho crec.

Però de fet té poca importància perquè no sé si va ser primer la pregunta sobre el sentit de la vida o les pintures a la paret; la cançó o la suma.

També podríem buscar en els animals més desenvolupats indicis de romanticisme i de ganes de saber. Els animals són de ciències o de lletres? Quina d'aquestes dues capacitats apareix abans en el camí d'una espècie? Si es descobrís, podria semblar un bon argument en defensa dels ideals romàntics davant els il·lustrats, o viceversa. No estic segur de la seva validesa.

Sembla curiós que l'art apareixi en absolut, en termes de selecció natural... quin avantatge té cantar o sentir debilitat per la música? Per què ens agrada tant a tots? Què té un bon poema?

No sé si vull saber la resposta a aquestes preguntes. L'estètica em sembla una pretensió massa elevada: per explicar els nostres sentiments primer ens els hauríem d'arrancar i estendre'ls a l'aire lliure, per observar com s'assequen i què els forma, per mirar-los l'etiqueta.

Estimo. Una noia, una tarda, una cançó lenta. Un poema genial.

I em preocupa, em preocupa de debò com ho oblida el món. No em preocupa que en aquest món tothom sàpiga com es relacionen matèria i energia o resoldre una equació de segon grau.

Em preocupa que tan poca gent llegeixi Veinte poemas de amor y una canción desesperada. Que ningú recordi quan perd un ésser estimat els versos d'Elegía, de Miguel Hernández. I que no faig res per solucionar-ho.

Potser el següent pal de la baralla del blog no serà filosofia... potser convé recordar i promocionar la literatura. Ho meditaré.

♣J

Si algú escriu la meva història, que digui que vaig caminar entre gegants. Que digui que vaig viure al temps d'Hèctor, domador de cavalls. Que digui que vaig viure a l'època d'Aquiles.

Ulisses, Troia

Si escrius sobre el meu temps, digues que vaig viure en l'era de la cultura.

Que van passar per les meves orelles els grans músics i que amb la seva cançó van educar les meves orelles i el meu esperit més del que la prosa opaca dels instituts havia pogut somiar mai.

Que vaig conèixer les biblioteques, que contenien piles i piles de saviesa en prestatges accessibles a rics i pobres per igual, esperant per impulsar qualsevol en el camí que hagués triat a la vida, per formar ments despertes.

Que vaig poder accedir a les pel·lícules, no tan sols com a productes comercials que duren tres setmanes en oferta i amb accés posterior limitat a les bones butxaques, sinó com a bagatge cultural de la meva societat. Que vaig poder complementar les classes d'història visionant Ciutadà Kane i que vaig entendre millor Descartes i la psicologia en general gràcies a l'ajuda de Matrix.

Digues que la importància del poder econòmic va diluir-se durant el temps en què el bé més humà, el de preu més incalculable, l'art, va estar a l'abast de tothom. Digues que no tothom va saber-ho aprofitar, però que els que valien, van treure d'allò un coneixement i una experiència formidable.

Digues que van lluitar contra nosaltres. Que el poder, espantat de que la cultura deixés de ser un privilegi, va posar pals a les rodes dels recursos que l'era de la comunicació ens oferia. Que van voler coartar el poder creatiu i expansiu de l'ésser humà. Que gairebé ho aconsegueixen.

Escriu per últim que vam ser bel·ligerants. Que el nostre afany de cultura va encarar la seva avidesa de control econòmic. I, això encara no pots escriure-ho, però tingues-ho present, no oblidis que forma part de la meva memòria cega i confiada:

digues que vam vèncer. Que també els nostres fills van gaudir de la cultura.

No a la llei Sinde. Sí a la cultura. Lliure.

♣10

El que més m'agrada del futur és que ve lentament, de dia en dia

Abraham Lincoln

És l'any de la pressa i aturar-se a pensar sembla mil vegades més complicat del que solia ser.
És l'any de la majoria d'edat i qualsevol intent de reflexió elevada acaba aterrant en la quimera de l'any, en aquest monstre que s'acosta directe, inajornable, amb el somriure a la cara del caçador que sap que la presa no té cap possibilitat d'escapar.
És el monstre del futur immediat, una d'aquelles amenaces que no desapareix per fort que tanquem els ulls, perquè de fet el temps és l'única dimensió que s'estén igualment per tots els racons de l'espai, i esdevé així indefugible.

No us confongueu. S'acosta un estiu per emmarcar. Exempts de preocupacions o càrregues, començant l'aventura de la responsabilitat pel camí que millor la mena -el de la gresca irresponsable-, orgullosos del que haurem deixat enrere i il·lusionats amb el que ens tocarà afrontar en endavanat.

Però l'ampit de la finestra està massa alt. No puc emparrar-m'hi i veure-hi l'estiu que s'acosta des de l'habitació closa del present. Intento escalar el mur i rellisco, les meves mans patinen en la paret que és ara per ara l'únic obstacle que em permet saltar i portar-me a mi mateix a l'altra banda de la finestra: les decisions.
Aquesta paret no és la selectivitat, no són els examens; no. La pressió dels estudis no és sinó una cortina que atenua la llum que entra, però que puc córrer quan vulgui.

El problema és decidir, el problema que no em deixa mirar a través és no saber encara què vull veure a l'altre costat. Si aquest estiu seré un futur filòsof, un futur psicòleg, un futur neuròleg, un futur actor, un futur sociòleg, un futur guionista, un futur doblador. No sé què estaré aprenent l'any que ve. No sé a què dedicaré els milers d'hores que em passaré treballant quan acabi. S'ha acabat la part certa de la meva vida. la que podia predir amb exactitud d'anys ençà.

Comença l'aventura.

♣9

Life is intrinsically, well, boring and dangerous at the same time. At any given moment the floor may open up. Of course, it almost never does; that's what makes it so boring.
Edward Gorey

Som joves romàntics estudiant en un sistema il·lustrat.
Creiem en canviar el món, en millorar-lo. En el progrés. En què les coses no estan bé com estan, en què no se sap tot. En l'ètica. En la llibertat. En quelcom més que les lleis de la física.

Anem a l'escola per aprendre a canalitzar aquests sentiments. Dins les seves parets, però, mamem il·lustració. Mamem racionalitat, empirisme. Aprenem que les coses són com són, i que les coses són així, o aixà. No tenen cap intenció. No tenen perquè ser d'una altra manera. La pedra que llanço seguirà aquesta trajectòria exacte. Caurà al punt Z.
"I si m'obre el cap?'', però això no ens importa, perquè l'ètica no existeix.
Les persones voten a partir dels 18 anys.
"Però i si algú amb 16 és prou madur? Hauria de votar?'', però això no ens importa, perquè no hi ha un condicional, un hauria. Només existeix el present d'indicatiu. Això dels temps verbals no són sinó bajanades d'algun romàntic somiatruites...
Aprenem com funcionen les nostres lleis culturals. No aprenem a rebatre-les, a millorar-les. Mamem democràcia, una persona, un vot, un govern, un absolutisme, i no ens parem a pensar si aquesta té alguna contradicció. Mamem matemàtiques. Mamem ciència.

No volem només viure bé, treballar vuit hores i arribar a una casa plena de comoditats. Volem fer el que ens agrada encara que això ens suposi patiment, esforç, malviure. Els pares no ens entenen perquè no són joves. Han deixat de ser romàntics.
"Vull ser actor", els diem, i ens venten un clatellot. Se'n diu lluita de vocació i pragmatisme. A l'escola, és clar, aquesta lluita se li'n refum. Mai ens parla d'aquest combat perquè ningú ha sapigut mesurar-lo. No correspon a cap magnitud física. No existeix.

Sóc jove, però hi ha coses que concedeixo a la raó. Sé que com diu ella, em faré gran. Arribarà un temps en què la meva maduresa subordinarà els ideals a la realitat, a la vida de facto. Un dia em despertaré i pensaré que si avui fos el meu últim dia de 2n de batxillerat, el meu camí seria un altre. Que no estudiaria aquestes bogeries. Encaminaria el meu futur a una cosa de profit, ben remunerada, per dur una vida còmoda i estable, i tenir una família xalesta.
Però falta molt per a aquest demà; avui és avui.
Com a orgullós romàntic de deixos il·lustrats, ho anuncio sense vergonya.
Seré un pobre actor, un filòsof idealista, un professor sonat, un escriptor ofegat. Seré de lletres perquè hauré cregut en la llibertat que les ciències no saben explicar o, senzillament, no admeten (♣3). Seré de lletres perquè m'hauré cansat d'uniformar-ho tot, d'universalitzar-ho, de simplificar-ho. Seré de lletres perquè creuré en la cultura, en la diversitat, en la nostra segona natura, en la nostra humanitat.
Però recordaré sempre que faig el que vull.
Que obeeixo al cor i no al cap.
I que ben mirat acabem tots al mateix forat.

♣8

A hores d'ara encara se'm fa estrany pensar que els amfibis tenien tot el que calia per crear un ésser humà. Podien haver estat sis, o vuit, però van sortir tranquil·lament de l'aigua amb quatre potes. Ni mes ni menys.
Jostein Gaarder - Que hi ha algú?

Si tingués temps suficient per a contemplar-ho, i en conegués el mètode; si pogués crear una llavor de vida a la Terra, l'aïllaria en un petit ecosistema al garatge de casa meva. Hi hauria el clima humit i fosc de sota el vell cotxe, i el sòl assolellat del costat de la finestra. Ingeniaria barats sistemes de variar la pluviometria ací i allà. Deixaria que la vida es reproduís i produís mutacions durant generacions i generacions. Observant els seus canvis podria establir quin és l'autèntic mecanisme de l'evolució. Si és com estudio ara, amb el temps, esdevindria especiació. Les formes de certs individus agrupats divergirien de les d'altres fins a fer-se genèticament incompatibles.
L'evolució continuaria al llarg de glaciacions i efectes hivernacle. Milers serien els reptes biològics als quals les espècies s'haurien d'adaptar. Potser en un cert punt apareixeria una forma vertebrada, amb força semblances amb l'ocell actual. Aquesta forma podria ben merèixer el nom de dinosaure.

Si quelcom tinc decidit que no passaria al meu garatge seria l'extinció provocada del dinosaure. És cert que els mamífers hem triomfat per un casual accident atmosfèric, tal com un meteorit? Tan lleuger fou l'error en el camí evolutiu dels pobres dinosaures com la seva mida? Si és així, al meu garatge no hi hauria cap meteorit. Els dinosaures evolucionarien tranquil·lament, condemnant a ser rates secundàries als pobres mamífers.
Potser un dia, un dinosaure tetràpode i sense pèl, amb una dermis molt semblant a la nostra i un cervell de més d'un kilogram, s'aixecaria sobre els seus propis peus. Potser aquests fills de dinosaure aprendrien a fer eines, i els que n'aprenguessin sobreviurien més fàcilment, de tal manera que a la llarga tots acabessin transmetent-se uns descobriments que anomenarien cultura.

I inconcebiblement, de forma totalment inesperada segons l'actual teoria, apareixeria la consciència. Un dinosaure que bé podria dir-se el primer ésser humà, s'adonaria que existeix, i es plantejaria les preguntes que tal constatació comporta.

El que m'interessa avui és quant trigaria el dinosaure del garatge a decidir que havia estat creat. Que allò no havia sortit espontàniament i, sobretot, que no tenia validesa. Que una vida tan atzarosa, dura i plena de proves i patiment no podia ser la bona.
Perquè jo crec que un dia, un dinosaure humà, tement la mort, aferrant-se a la vida i no entenent la seva fugacitat, afirmaria, de ben segur, que aquesta vida no val res. Que n'hi ha una altra de millor després. Que han d'aprendre tots plegats a desentendre's del garatge per a arribar, amb la mort, purificats a la vida que realment importa. Que algú els ha posat a tots allà.

Nosaltres riuríem del que diu, i miraríem per la finestra mentre aquell dinosaure és honorat i la seva idea comença a extendre's. El cert és que aquella pobra bèstia hauria encertat que nosaltres el vigilem. De la resta no en sabem res. Per tant, probablement ens limitaríem a acceptar amb la resignació del conegut que tard o d'hora, la idea s'imposés com a dogma, i passés a ser necessari acceptar-la per a conviure.

I començaríem a comptar temps per l'extinció dels dinosaures.

♣7

L'únic realment valuós és la intuició.
Albert Einstein

La consciència és la nouvinguda del cervell. Fins aquí no hi ha dubte, es pot veure a ♣2. Els nostres parents els animals tenen un cervell desenvolupat durant milions d'anys. No és cap broma: els invertebrats foren els primers en tenir-ne. Per tant el cervell ha tingut molts, molts milions d'anys per anar perfeccionant les seves funcions inconscients a base de selecció natural i mutacions espontànies.
Avui dia fa coses espectaculars. La part inconscient del meu cervell rep informacions nervioses de tot el cos, controla funcions com moure'm, rascar-me, escriure, pensar i sentir gana a la vegada, i ens dóna mastegades centenars d'accions que si haguéssim de coordinar conscientment, seríem incapaços de controlar.
En canvi no fa pas tant que va apareixer la consciència dins el cervell. Una nouvinguda genial, meravellosa, però al cap i a la fi, inexperta i novella.
Creiem que la nostra consciència és el zenit del cervell, la cúspide de l'evolució. Potser no ens equivoquem, però li queda moltíssima evolució per a arribar a aquest nivell. No puc tenir 3 pensaments conscients alhora. No puc entendre exactament el perquè de tot el que faig. Puc intuir que em menteixes, però no puc raonar tots els motius que em porten a sospitar-ho, o fins i tot a estar-ne segur. La nostra consciència necessita de pensaments lineals, lligats a les paraules de sintaxi rígida.
No ens n'adonem, però la nostra part conscient està molt menys desenvolupada que els instints i la intuïció. Per això som espavilats encara que no sapiguem ben bé com hem pogut assenyalar el camí correcte. Pensar-ho hagués estat molt menys efectiu...
Definir vida, per exemple, és un exercici de primer de batxillerat. No és fàcil; perquè una definició funcioni ha de ser molt acurada i treballem sobre la de biòlegs molt experts, que parlen de la capacidad de administrar los recursos internos de un ser físico de forma adaptada a los cambios producidos en su medio, sin que exista una correspondencia directa de causa y efecto entre el ser que administra los recursos y el cambio introducido en el medio por ese ser (wikipedia)
En canvi, tots sabem mirant durant menys de 5 segons qualsevol cosa si està viva o no ho està. Això ens hauria de fer reflexionar sobre l'enorme poder de l'insconscient.

Mentre pensava tot això m'ha vingut al cap que potser per això no entenem el món. Potser la nostra limitació és una consciència a la que atribuïm molt poder quan encara no n'ha adquirit prou. Seria frustrant arribar a la conclusió que el meu cervell mai podrà entendre més sobre la veritat de l'existència, de la vida, de l'Univers, encara que la tingui davant els ulls -i un cop arribats a aquesta conclusió, no seria difícil extreure'n que és de fet possible que sí que la tinguem davant els ulls.

Potser tot el problema és la necessitat d'haver-ho de lligar tot a conceptes als quals algú ha posat nom generacions abans... i només aleshores, amb una referència rígida, poder-los pensar.

♣6

La relativitat funciona amb la física, no amb l'ètica.
Albert Einstein

Una persona estimada és segrestada. A canvi de tornar-la a veure (lliure), se't demana que alliberis un assassí retingut. El cas és que tu pots alliberar aquest assassí. No et costaria gaire.
En cas de poder fer-ho, ho faries?
Les respostes possibles són a l'enquesta de la dreta.

Recordo que quan vaig començar a primer de batxillerat a estudiar ètica em posava molt nerviós que estudiés les coses “tal i com haurien de ser”.
Pensava “i per què han de ser les coses d’alguna manera? I si senzillament les coses són, i no tenen perquè ser d’una manera o altra?”. Aquest és un sentiment que té molta arrel científica i que la veritat és que mai m’ha acabat d’abandonar; el sentiment de que l’ètica potser no existeix com a tal, que ens l’hem inventat els humans.
El fet és que, ens l’haguem inventat o no, m’he començat a adonar que tots la tenim dins. Per molt que parlo amb gent i em diu el mateix que he escrit en el paràgraf anterior, tots tenim opinions sobre el que està bé i el que està malament. A ningú deixa fred el dilema de dalt. Tots jutgem, tots tenim la nostra posició en el debat. I això és el que m’ha semblat fascinant. Veure que d’alguna manera o altra tots tenim molt a dir sobre ètica, encara que no hi haguem pensat mai: tots som persones que es relacionen amb altres persones.

Com és l’ètica de cadascú? Quina és l’ètica que m’envolta?
Potser 1) prenem decisions, els milers de decisions que prenem, buscant el nostre major benefici?
Potser 2) busquem la felicitat de la majoria?
Potser 3) busquem que les nostres accions siguin bones, independentment de les conseqüències que comportin, i que puguin ser universalitzables, que en puguem fer una llei universal?

M'explico: en el primer cas, buscant el nostre benefici, hauríem d'alliberar l'assassí perquè així tornarà la persona estimada i això ens fa feliços a nosaltres.

En el segon cas, buscant la felicitat de la majoria, hauríem de dubtar entre tota la felicitat que guanyaria la gent propera a la persona retinguda i ella mateixa o la felicitat que guanya la societat sencera estant protegida d'una assassí.

En el tercer cas, no podríem alliberar l'assassí: no és un acte universalitzable. No podem dir "que tothom faci cas dels segrestadors sempre, com a llei universal"! En aquest cas es dispararien els segrestos. Alliberar un assassí no està bé, independentment de les conseqüències.

No vinc a vendre una o altra opció, ni a tancar les portes a una quarta. El cas és que aquesta decisió s'hauria de prendre. I desitjo que no es prengués amb criteris científics, ni històrics, ni econòmics, ni mèdics. És inevitable prendre-la amb criteris ètics.
La resta de disciplines et podran descriure exactament les maneres, causes i conseqüències de realitzar una o altra opció. Però només la consciència et podrà dir quina elegir.
Pensar és un requisit per a viure. Una consciència de l'ètica podria portar-nos a saber per què vivim, què és el que busquem i considerem bo, i encarar aquest camí de decisions que és la vida amb la satisfacció del qui sap perquè fa el que fa.