dimarts, 26 d’octubre de 2010

♣3

Quan et parlo de llibertat, em refereixo a allò que ens diferencia dels tèrmits i de les marees, i de tot allò que es mou de manera necessària i irremeiable.
Fernando Savater: Ètica per al meu fill


Fa temps que penso en la llibertat, la llibertat com el fonament de tot, la nostra religió subconscient, acceptada sense reflexió, i temo no ser lliure.
No em refereixo a la noció més comuna de creure's mancat de llibertat, el pensar que tinc una idea que no puc complir, o una societat que ens estreta. Perquè en aquest cas, la llibertat existeix per molt que no poguem assolir-la.
Em refereixo a la possiblitat de que la llibertat en si, com a idea, no existeixi. Jo estic estudiant ciència i aquesta es basa en que el món funciona d'una manera descriptible i universal. A sempre provoca B. Coneguda totalment la situació en un instant C puc saber quina serà la de l'instant D.
I jo també estic fet d'àtoms, com els cossos que estudio. De molècules. De coses que la física s'esforça en explicar. Llavors resulta que jo sempre dono la mateixa resposta al mateix estímul i així funciona el meu cervell, decidint per mi, anticipant-se a mi, inventant-se una cosa que es creu que jo domino anomenada voluntat. Vaig llegir a algun lloc que s'han fet experiments que semblen demostrar que el cervell pren la decisió abans de que ho faci la teva consciència.

No és cap idea nova (de fet és el corrent del determinisme) el que a mi em preocupa, però em sembla que com més avança la ciència, més s'acosta a aquesta desesperant conclusió... quin sentit té tot si obeïm sempre unes lleis? Com ho hem fet per evolucionar respectant-les sempre, fins a crear una voluntat que sembla que hi vagi per sobre?

Sóc tan previsible? Era aquest mateix text, doncs, un efecte inevitable del salt que va fer l'amfibi que va deixar l'aigua?
Si és així, és el sentit últim de la física arribar a convertir en necessari i inevitable el que faig?

4 comentaris:

  1. No tot regeix unes lleis. No tot és controlable. No tot es pot mesurar, ni predir. No tot és exacte i no tot és previsible i inevitable.
    El que ens caracteritza als humans, és precisament el no ser animal. Un animal. Un animal forma part de la natura, actua per instint, sense cap raonament lògic per a ell. Actua.

    Els éssers humans, en canvi, ens preguntem (uns massa, altres massa poc.. però això és un altre tema). Ens preguntem d'on venim, que va passar, qui som, què hi ha allà dalt, cap a on anem...
    Som capaços d'imaginar, de crear, de raonar i de plantejar-nos fins hi tot aquestes preguntes que t'has fet tu: "realment faig el que vull? o actuo per lleis naturals?".

    Si actuéssim simplement seguint a les lleis de la naturalesa... ens preguntaríem tals qüestions? No?¿
    Hem de pensar que no només som matèria. Hi ha coses abstractes que ens fa ser com som, que ens fa actuar com actuem; diga-li ment, diga-li ànima, diga-li esperit.. li posarem "x".
    Aquesta X és qui ens deixa decidir, qui ens deixa triar els camins ja marcats, qui ens en deixa descobrir de nous.
    Aquesta X està connectada amb el nostre cos, evidentment, però no és el cos qui domina sobre X, com passa en molts d'altres éssers vius, sinó que X és prou gran, ha assolit prou foça... com per a deslliurar-se parcialment del cos i dominar-lo o al menys, no deixar-se dominar.

    D'aquesta manera, assolim la nostra llibertat individual. Cada una diferent. Un grau baix de llibertat, potser si. Però una llibertat que ens permetrà viure com el que volem ser. Viure.
    I al morir? el cos mor. Però només mor la matèria? Realment nosaltres no morirem, la nostra essència (el nostre ser)serà(?¿)... Potser amb aquesta petita llibertat que se'ns dóna ara, podrem triar o encaminar la llibertat que tindrem quant finalment el nostre cos ens deixi. Ara és una preparació de X per a la real vida?
    Sona molt impossible, molt irreal, de persona "anada de l'olla"...
    Però,
    qui sap?
    A hores d'ara: tot està per fer, tot està per veure, per respondre i tot és possible.

    ResponElimina
  2. Ei m'agrada que comentis, comodí, però més m'agradaria saber qui ets!
    Tan de bo em convencés això de l'ànima però crec més en la ciència i mai he cregut que hi hagi cap possibilitat de que alguna cosa ultrapassi la mort. De totes formes, el que tu dius és molt cert: la millor manera de defensar la llibertat, de fer-la creïble, és des de la creença en l'ànima. Paradoxal doncs que gairebé ningú al meu voltant cregui en un X que vagi més enllà del cos i el domini, i no obstant la majoria creguin en la llibertat.

    Personalment no puc acceptar cap X, ni tan sols com a última via per aconseguir la llibertat. Crec que la nostra ment són connexions de neurones, capaces de crear un ésser més enllà del físic? indubtable, però aquest ésser està tan lligat al cos que no pot ésser sense ell.

    Gràcies per opinar comodí!

    ResponElimina
  3. La veritat, si em fessin escollir entre l'existència de tal X o les connexions neuronals, escolliria com tu.

    La meva frase començava amb un: "Hem de pensar[...]" volen dir que jo tampoc m'aferrava amb aquest pensament:)
    Tot i així, no tinc la teva sort: tenir-ho tot tan clar.
    No descarto que pugui existir X, i realment, m'agradaria.
    Pensa una cosa; quan morim deixem de ser?
    Depen del punt de vista, no? Perquè aquests àtoms que ens constitueixen no deixen de ser. La matèria es transforma, no és l'ésser que era, però constituirà part d'un altre ésser.
    Per tant.. si hi ha un X, i està tan extremament lligat/da a la matèria, a les connexions neuronals, podria ser que com aquesta, no desaparegués, simplement es transformés.

    Tot això són pensaments, no creences. Realment no sé, ni afirmo res.

    X... tant segur estàs que tot és ciència?
    M'agrada més pensar que no, i ja que no tenim una resposta clara, la vida és més maca així.I no pensant que som per ser i serem per no ser i fi.

    ResponElimina
  4. hmhmhm uf aquest fa pensar una estona. Doncs no sé, crec que el símil seria un llibre vell que es llença i se'n recicla el paper, i, si fos possible, la tinta. Amb aquests s'escriu un nou llibre.
    El nou llibre tindrà els mateixos àtoms formant-lo, el paper vindrà del paper i la tinta de la tinta. Estaran escrits en el mateix idioma, amb el mateix codi. No obstant res quedarà en el llibre nou del contingut de l'anterior; com crec que res quedarà de nosaltres en les vides futures dels nostres carbonis.

    Tu no em consideres afortunat per tenir clar que no crec en això! Com tu dius ''m'agrada més pensar que no, (...) la vida és més maca així". Ets tu l'afortunada (m'arrisco) perquè la vida amb un X, és molt més transcendent, gran, important i romàntica. I per molt que no pugui acceptar-ne el raonament, també visc d'alguna manera amb aquesta idea, com si el que fes hagués de quedar, trascendir... com si pogués aconseguir ser immortal...

    ResponElimina

problemes