dilluns, 20 de desembre de 2010

♣8

A hores d'ara encara se'm fa estrany pensar que els amfibis tenien tot el que calia per crear un ésser humà. Podien haver estat sis, o vuit, però van sortir tranquil·lament de l'aigua amb quatre potes. Ni mes ni menys.
Jostein Gaarder - Que hi ha algú?

Si tingués temps suficient per a contemplar-ho, i en conegués el mètode; si pogués crear una llavor de vida a la Terra, l'aïllaria en un petit ecosistema al garatge de casa meva. Hi hauria el clima humit i fosc de sota el vell cotxe, i el sòl assolellat del costat de la finestra. Ingeniaria barats sistemes de variar la pluviometria ací i allà. Deixaria que la vida es reproduís i produís mutacions durant generacions i generacions. Observant els seus canvis podria establir quin és l'autèntic mecanisme de l'evolució. Si és com estudio ara, amb el temps, esdevindria especiació. Les formes de certs individus agrupats divergirien de les d'altres fins a fer-se genèticament incompatibles.
L'evolució continuaria al llarg de glaciacions i efectes hivernacle. Milers serien els reptes biològics als quals les espècies s'haurien d'adaptar. Potser en un cert punt apareixeria una forma vertebrada, amb força semblances amb l'ocell actual. Aquesta forma podria ben merèixer el nom de dinosaure.

Si quelcom tinc decidit que no passaria al meu garatge seria l'extinció provocada del dinosaure. És cert que els mamífers hem triomfat per un casual accident atmosfèric, tal com un meteorit? Tan lleuger fou l'error en el camí evolutiu dels pobres dinosaures com la seva mida? Si és així, al meu garatge no hi hauria cap meteorit. Els dinosaures evolucionarien tranquil·lament, condemnant a ser rates secundàries als pobres mamífers.
Potser un dia, un dinosaure tetràpode i sense pèl, amb una dermis molt semblant a la nostra i un cervell de més d'un kilogram, s'aixecaria sobre els seus propis peus. Potser aquests fills de dinosaure aprendrien a fer eines, i els que n'aprenguessin sobreviurien més fàcilment, de tal manera que a la llarga tots acabessin transmetent-se uns descobriments que anomenarien cultura.

I inconcebiblement, de forma totalment inesperada segons l'actual teoria, apareixeria la consciència. Un dinosaure que bé podria dir-se el primer ésser humà, s'adonaria que existeix, i es plantejaria les preguntes que tal constatació comporta.

El que m'interessa avui és quant trigaria el dinosaure del garatge a decidir que havia estat creat. Que allò no havia sortit espontàniament i, sobretot, que no tenia validesa. Que una vida tan atzarosa, dura i plena de proves i patiment no podia ser la bona.
Perquè jo crec que un dia, un dinosaure humà, tement la mort, aferrant-se a la vida i no entenent la seva fugacitat, afirmaria, de ben segur, que aquesta vida no val res. Que n'hi ha una altra de millor després. Que han d'aprendre tots plegats a desentendre's del garatge per a arribar, amb la mort, purificats a la vida que realment importa. Que algú els ha posat a tots allà.

Nosaltres riuríem del que diu, i miraríem per la finestra mentre aquell dinosaure és honorat i la seva idea comença a extendre's. El cert és que aquella pobra bèstia hauria encertat que nosaltres el vigilem. De la resta no en sabem res. Per tant, probablement ens limitaríem a acceptar amb la resignació del conegut que tard o d'hora, la idea s'imposés com a dogma, i passés a ser necessari acceptar-la per a conviure.

I començaríem a comptar temps per l'extinció dels dinosaures.