dimarts, 30 de novembre de 2010

♣7

L'únic realment valuós és la intuició.
Albert Einstein

La consciència és la nouvinguda del cervell. Fins aquí no hi ha dubte, es pot veure a ♣2. Els nostres parents els animals tenen un cervell desenvolupat durant milions d'anys. No és cap broma: els invertebrats foren els primers en tenir-ne. Per tant el cervell ha tingut molts, molts milions d'anys per anar perfeccionant les seves funcions inconscients a base de selecció natural i mutacions espontànies.
Avui dia fa coses espectaculars. La part inconscient del meu cervell rep informacions nervioses de tot el cos, controla funcions com moure'm, rascar-me, escriure, pensar i sentir gana a la vegada, i ens dóna mastegades centenars d'accions que si haguéssim de coordinar conscientment, seríem incapaços de controlar.
En canvi no fa pas tant que va apareixer la consciència dins el cervell. Una nouvinguda genial, meravellosa, però al cap i a la fi, inexperta i novella.
Creiem que la nostra consciència és el zenit del cervell, la cúspide de l'evolució. Potser no ens equivoquem, però li queda moltíssima evolució per a arribar a aquest nivell. No puc tenir 3 pensaments conscients alhora. No puc entendre exactament el perquè de tot el que faig. Puc intuir que em menteixes, però no puc raonar tots els motius que em porten a sospitar-ho, o fins i tot a estar-ne segur. La nostra consciència necessita de pensaments lineals, lligats a les paraules de sintaxi rígida.
No ens n'adonem, però la nostra part conscient està molt menys desenvolupada que els instints i la intuïció. Per això som espavilats encara que no sapiguem ben bé com hem pogut assenyalar el camí correcte. Pensar-ho hagués estat molt menys efectiu...
Definir vida, per exemple, és un exercici de primer de batxillerat. No és fàcil; perquè una definició funcioni ha de ser molt acurada i treballem sobre la de biòlegs molt experts, que parlen de la capacidad de administrar los recursos internos de un ser físico de forma adaptada a los cambios producidos en su medio, sin que exista una correspondencia directa de causa y efecto entre el ser que administra los recursos y el cambio introducido en el medio por ese ser (wikipedia)
En canvi, tots sabem mirant durant menys de 5 segons qualsevol cosa si està viva o no ho està. Això ens hauria de fer reflexionar sobre l'enorme poder de l'insconscient.

Mentre pensava tot això m'ha vingut al cap que potser per això no entenem el món. Potser la nostra limitació és una consciència a la que atribuïm molt poder quan encara no n'ha adquirit prou. Seria frustrant arribar a la conclusió que el meu cervell mai podrà entendre més sobre la veritat de l'existència, de la vida, de l'Univers, encara que la tingui davant els ulls -i un cop arribats a aquesta conclusió, no seria difícil extreure'n que és de fet possible que sí que la tinguem davant els ulls.

Potser tot el problema és la necessitat d'haver-ho de lligar tot a conceptes als quals algú ha posat nom generacions abans... i només aleshores, amb una referència rígida, poder-los pensar.

diumenge, 28 de novembre de 2010

♣6

La relativitat funciona amb la física, no amb l'ètica.
Albert Einstein

Una persona estimada és segrestada. A canvi de tornar-la a veure (lliure), se't demana que alliberis un assassí retingut. El cas és que tu pots alliberar aquest assassí. No et costaria gaire.
En cas de poder fer-ho, ho faries?
Les respostes possibles són a l'enquesta de la dreta.

Recordo que quan vaig començar a primer de batxillerat a estudiar ètica em posava molt nerviós que estudiés les coses “tal i com haurien de ser”.
Pensava “i per què han de ser les coses d’alguna manera? I si senzillament les coses són, i no tenen perquè ser d’una manera o altra?”. Aquest és un sentiment que té molta arrel científica i que la veritat és que mai m’ha acabat d’abandonar; el sentiment de que l’ètica potser no existeix com a tal, que ens l’hem inventat els humans.
El fet és que, ens l’haguem inventat o no, m’he començat a adonar que tots la tenim dins. Per molt que parlo amb gent i em diu el mateix que he escrit en el paràgraf anterior, tots tenim opinions sobre el que està bé i el que està malament. A ningú deixa fred el dilema de dalt. Tots jutgem, tots tenim la nostra posició en el debat. I això és el que m’ha semblat fascinant. Veure que d’alguna manera o altra tots tenim molt a dir sobre ètica, encara que no hi haguem pensat mai: tots som persones que es relacionen amb altres persones.

Com és l’ètica de cadascú? Quina és l’ètica que m’envolta?
Potser 1) prenem decisions, els milers de decisions que prenem, buscant el nostre major benefici?
Potser 2) busquem la felicitat de la majoria?
Potser 3) busquem que les nostres accions siguin bones, independentment de les conseqüències que comportin, i que puguin ser universalitzables, que en puguem fer una llei universal?

M'explico: en el primer cas, buscant el nostre benefici, hauríem d'alliberar l'assassí perquè així tornarà la persona estimada i això ens fa feliços a nosaltres.

En el segon cas, buscant la felicitat de la majoria, hauríem de dubtar entre tota la felicitat que guanyaria la gent propera a la persona retinguda i ella mateixa o la felicitat que guanya la societat sencera estant protegida d'una assassí.

En el tercer cas, no podríem alliberar l'assassí: no és un acte universalitzable. No podem dir "que tothom faci cas dels segrestadors sempre, com a llei universal"! En aquest cas es dispararien els segrestos. Alliberar un assassí no està bé, independentment de les conseqüències.

No vinc a vendre una o altra opció, ni a tancar les portes a una quarta. El cas és que aquesta decisió s'hauria de prendre. I desitjo que no es prengués amb criteris científics, ni històrics, ni econòmics, ni mèdics. És inevitable prendre-la amb criteris ètics.
La resta de disciplines et podran descriure exactament les maneres, causes i conseqüències de realitzar una o altra opció. Però només la consciència et podrà dir quina elegir.
Pensar és un requisit per a viure. Una consciència de l'ètica podria portar-nos a saber per què vivim, què és el que busquem i considerem bo, i encarar aquest camí de decisions que és la vida amb la satisfacció del qui sap perquè fa el que fa.

diumenge, 14 de novembre de 2010

♣5

Qui sóc?
Tots els filòsofs de la història.

Fa 7 anys vaig treure del prestatge una petita joia que es deia El món de Sofia. Recordo com em va apassionar aquesta novel·la perquè la passió encara és dins meu. De cop al meu voltant es van plantejar munts de preguntes, la majoria de les quals són encara avui per respondre. El món de Sofia va aconseguir allò que fa gran un llibre: que n’aixequés la mirada i contemplés el món amb una mirada nova, la mirada que el llibre m’havia ensenyat a tenir.

Tot just tenia 10 anys quan es va obrir la baralla i en va sortir un joker; encara jugo la mateixa partida. És curiós constatar que no triem viure: la vida és una partida que ningú t’ha deixat escollir si vols jugar. De cop estàs assegut en una taula de joc. Les apostes seran més altes o més baixes en funció de les teves aspiracions, però no tens cap possibilitat de guanyar: tan bon punt la mort s’assegui a la taula, t’arruïnarà.

Pensant en la mort he recordat la primera de les preguntes del Món de Sofia. Qui ets? Tan senzilla com tremendament punyent. De tan usual i típica, hom no repara en la profunda importància de definir qui ets abans de fer un pas.

Què som? Som el nostre nom i la nostra càrrega vital? Som animals evolucionats, que es reprodueixen per perpetuar-se absurdament? Som una cadena de gens que continua mentre els recursos li permeten; després s’extingeix sense que ningú la trobi a faltar? Som ànimes, som un ens amb sentit, avancem cap a una fi? Som realment alguna cosa abans de que nosaltres ens definim? Sartre deia, no fa encara setanta anys, que l’ésser humà no és fins que no es va definint a si mateix, amb les seves accions lliures.

En tot cas assumeixo que el meu nom no té a veure amb la pregunta. Alguna cosa més és la que em fa qui sóc, però, en el fons del fons, això no elimina la pregunta que el mirall no respon. Qui sóc?

diumenge, 7 de novembre de 2010

♣4

Si les grans veritats haguessin hagut d'esperar el vot favorable de la majoria, mai s'haurien conegut.
Thomas Hobbes

Per pura càrrega etimològica, el filòsof serà el qui estimi la saviesa (de phylos -amor- i sophos -saviesa). Serà per tant aquell qui la busqui, el qui es dediqui a voler-la obtenir.
Se m'acut, doncs, que el primer objectiu d'un filòsof hauria de ser saber què és la saviesa. Absurd, pensareu, però cada cop estic més convençut de que vivim en una societat en què la saviesa no està ben definida; en la qual diverses concepcions d'aquesta es barallen entre elles, i donen lloc a evidents contradiccions.
L'enciclopèdia diu que la saviesa és el "coneixement (...) relatiu a la veritat darrera".
Aquí és on surt el debat... la veritat darrera. La veritat última, la veritat absoluta.

Per tant per extensió etimològica, el filòsof és el qui busca conèixer la veritat absoluta. Existeix aquesta veritat? Hi ha Una explicació a què som? Hi ha Una natura que obeeix unes úniques lleis? Personalment no ho dubto. No crec en una veritat relativa, una veritat per a cadascú en filosofia.

En què creu la societat del meu voltant? Per un costat, tenim la ciència. La ciència busca una única veritat, està convençuda de que el món pot arribar-se a explicar amb un model. La ciència va en la mateixa línia que la filosofia.
En un altre costat, això pot xocar, tenim la democràcia.
La democràcia, penso a vegades, consisteix en escoltar les veritats de cadascú i comptabilitzar-les per triar l'absoluta per un mer procés de majoria d'opinions. No només això, sinó que les veritats de la gent es fan absolutes fins i tot per a la gent que no creu en elles quan s'aproven lleis.
Per tant, una llei és l'absolutització d'una opinió majoritària... sense entrar a valorar si aquesta opinió és més o menys veritat.

Qui té raó? La veritat és com en la democràcia, que no es complica la vida i pregunta a tothom? O com en la ciència, patrimoni de la teoria que prova tenir millors resultats i per tant semblar més absoluta?

Existeix la veritat? Si és així, hi ha Una veritat sobre com viure? I la veritat, per ser absoluta, no s'oposa a la llibertat? No és una pinça que conforme vas coneixent, va estretant les teves mires fins a cenyir-les a l'estrictament veritable, a l'estrictament absolut?

Volem trobar-la? O això treurà de la nostra vida el misteri de buscar-la? I si no volem trobar-la, quina gràcia hi ha en buscar-la?
I si existeix, per què admet que jo escrigui tantes preguntes contradictòries i totes sonin plausibles?