dilluns, 19 de març de 2012

♦4

Nadie merece un mejor lugar inicial en la sociedad, ni tampoco una mayor capacidad natural.
John Rawls

És pelut voler fer incís en temes que mereixen una contextualització més gran i extensa que la que els pots o saps dedicar. S'intentarà: si val la pena serà per la gent que espera treure'n alguna cosa.

La meritocràcia és un concepte que ens desperta simpatia. Que cadascú tingui segons el que ha merescut, si és en igualtat d'oportunitats, és un lema que sembla de sana justícia.
Aquest concepte que he batejat potser erròniament com a meritocràcia vindria a ser: que les desigualtats d'ingressos, possessió de béns, de poder en la societat, etc., estan justificades si i només si hi va haver una igualtat d'oportunitats real en la competició per aquests ingressos i béns. Així, si un individu A ha estudiat 5 anys una dura carrera i cobra el doble que un individu B sense estudis, això no ens sembla pas injust, sempre i quan B tingués inicialment al seu abast mitjans per estudiar, i, en el cas que hagués dedicat l'esforç necessari per aconseguir els mateixos resultats que A, se l'hagués deixat progressar com ha progressat A.

Per què és atractiu aquest concepte d'igualtat d'oportunitats , diu Will Kymlicka? Bé, perquè elimina dels factors a tenir en compte en la distribució justa factors que no són moralment rellevants. Igual que ens sembla absurd que algú reclami cobrar més perquè té més pèl a l'esquena (exemple extrem de factor no moralment rellevant) ens ho sembla que algú cobri més senzillament perquè ha tingut la sort de néixer en circumstàncies socials més favorables, siguin econòmiques, sexuals, racials, etcètera. Els únics factors que determinen el repartiment en la meritocràcia són les eleccions de les persones i el seu rendiment, no (això és important) les circumstàncies que s'han trobat.
Aquestes desigualtats d'oportunitats no estan eliminades ni molt menys, i per tant, la meritocràcia no és res més que sobre el paper. Dono el torn de paraula a lectors conservadors en la defensa de per què no s'hauria de treballar més per eliminar aquestes desigualtats enlloc de considerar que ja s'hi ha treballat massa i que toca ampliar-les una mica (vegi's les pujades de preu de la universitat com a exemple).

En tot cas no venia a parlar d'això (era un context senzillament necessari), sinó de John Rawls i la seva teoria política.
El primer gran de John Rawls és que s'adona que això no és suficient. La raça i el sexe no són factors moralment pertinents, però ¿ho són la intel·ligència i les aptituds, en molta mesura genèticament determinades? És el fet que jo hagi nascut menys fort i més llest un factor moralment pertinent? Suposem dos individus, C i D, un dels quals ha nascut amb una discapacitat que l'impedirà, fins i tot en igualtat d'oportunitats, competir per ingressos similars als de l'altre. D, en canvi, és espavilat.
Hem dit que el que feia atractiva la meritocràcia és que els ingressos de les persones no venen determinats per les circumstàncies que s'han trobat. Per què hem de separar, doncs, les circumstàncies socials de les naturals? És que D mereix ser més intel·ligent? És que C mereix ser discapacitat?
A partir d'aquesta constatació ens duu Rawls al seu principi de diferència. Però ja he xerrat massa, i de temps per parlar sempre en queda.

diumenge, 4 de març de 2012

♦3

Yo os lo anuncio: es preciso llevar aún algún caos dentro de si para poder engendrar estrellas danzarinas...
Friedrich Nietzsche

Per primer cop en aquest blog escriurà un estudiant universitari de filosofia... no hi ha dubte que això li farà perdre. Poc de la interessant innocència del qui encara estava net de prejudicis i paria les preguntes sol... poc de l'ahistoricisme ric en què neix la filosofia... si els vicis dels filòsofs ja se m'han contagiat, perdoneu-los. És la tragèdia de la cultura, però això seria el tema d'un altre dia.
Si algun dia aquest blog va ser el mirall en el que intentava comprendre'm millor a mi mateix, que sigui avui un calaix on desar aquells pensaments que donen valor a allò que finalment he emprès.

I si toca començar, toca recordar que els martells són els que piquen més fort...

¡Ay! Llega el tiempo en que el hombre no dará ya a luz ninguna estrella. ¡Ay! Llega el tiempo del hombre más despreciable, el incapaz ya de despreciarse a sí mismo. ¡Mirad! Yo os muestro el último hombre.¿Qué es amor? ¿Qué es creación? ¿Qué es anhelo? ¿Qué es estrella?” - así pregunta el último hombre, y parpadea.

La tierra se ha vuelto pequeña entonces, y sobre ella da saltos el último hombre, que todo lo empequeñece. Su estirpe es indestructible, como el pulgón; el último hombre es el que más tiempo vive.

Nosotros hemos inventado la felicidad” - dicen los últimos hombres, y parpadean.

Han abandonado las comarcas donde era duro vivir: pues la gente necesita calor. La gente incluso ama al vecino y se restriega contra él: pues necesita calor.

Enfermar y desconfiar considéranlo pecaminoso: la gente camina con cuidado. Un tonto es quien sigue tropezando con piedras o con hombres! Un poco de veneno de vez en cuando: eso produce sueños agradables. Y mucho veneno al final, para tener un morir agradable.

La gente continúa trabajando, pues el trabajo es un entretenimiento. Mas procura que el entretenimiento no canse. La gente ya no se hace ni pobre ni rica: ambas cosas son demasiado molestas. ¿Quién quiere gobernar? ¿Quién aún obedecer? Ambas cosas son demasiado molestas.

¡Ningún pastor y un solo rebaño! Todos quieren lo mismo, todos son iguales: quien tiene sentimientos distintos marcha voluntariamente al manicomio.

En otro tiempo todo el mundo desvariaba” - dicen los más sutiles, y parpadean. Hoy la gente es inteligente y sabe todo lo que ha ocurrido: así no acaba nunca de burlarse. La gente continúa discutiendo, mas pronto se reconcilia - de lo contrario, ello estropea el estómago. La gente tiene su pequeño placer para el día y su pequeño placer para la noche: pero honra la salud. “Nosotros hemos inventado la felicidad” - dicen los últimos hombres, y parpadean.”

Friedrich Nietzsche - Así Habló Zaratrusta


Nietzsche, com Aldoux Huxley a Un mundo feliz, critica la nostra cultura d'una forma intel·ligent i original: portant-ne l'èxit a l'extrem. El món de l'últim home és el món triomfant de la ciència, de la comoditat. És el final de les lluites socials i l'expansió del benestar. No podem imaginar aquesta com la meta de la societat d'avui? Com una feliç, com una valuosa meta? I no obstant, Nietzsche ens avisava: què val aquest home? Aquest home todo lo empequeñece, perquè ho redueix tot a ciència. L'amor, la vida, la felicitat. Tot ho ha reduit l'home explicant-ho amb conceptes, amb relacions. Com la riquesa i la magnífica individualitat d'un salt mortal s'evaporen quan el salt es redueix a una equació física que l'explica, així l'últim home ho ha reduït tot: per ell tot són conceptes en ordre. Res és inexplicable, la gente es inteligente y sabe todo lo que ha ocurrido. I l'home és feliç, feliç en el seu petit món tancat i ordenat, on no tem res i on no tenen cabuda disputes ni malalties, dubte ni pobresa.


Quin és el problema de l'últim home? Es preciso llevar aún algún caos dentro de si para poder engendrar estrellas danzarinas... L'últim home no pot fer cap creació de valor! No pot pintar un quadre únic i original. No pot compondre una cançó que conmogui. No pot adorar la vida, perquè sap que no té misteri. No pot somiar, perquè s'ha empresonat a si mateix en els límits del real, el que ell considera real (allò susceptible de ser reduït).

L'últim home diu boig al qui cregui que amb això no n'hi ha prou ni n'hi ha en absolut. Boig al qui cregui que això i res és el mateix. Boig al qui busqui martellejar l'ordre que ell ha edificat al seu voltant. L'últim home diu de Nietzsche que és boig,

i que petit és l'últim home...


A Quim Muntané, per fer-me recordar que llegir no substitueix pensar.