dijous, 24 de març de 2011

♦2

Fon i forja
Un home seu i escriu en un teclat.
El seu vers fon i forja estels, i ombres.
Amb mots comet un fosc assassinat
o plora amors al vent que no l’escolta.

Un home seu i escriu un llarg relat,
però encara no sap dir què és un home;
reclòs, escriu tancat en un forat,
i si la claror el sotja, ell s’acota.

Un home signa el text baix, de gairell,
ufanós emana aires de grandesa.
Però no dibuixa res amb un pinzell
ignorant del fi de la mà que el mena.

El fi de l’home! I sí, breu és la vida,
i encara val més encarar el misteri.
Si tems la mort; si ets hom d’ànim eteri,
qui creus que t’envolta? aixeca’t, mira,
sent polsar por a la gent de qui et desmarques:
trepitgen, trèmols, camins de tartera;
(no els parlen de felicitat austera)
però tu, poeta, mira’t les petjades!
Camina insomne, lluita, desespera
Llegeix futurs, esguarda el teu darrere
i fon i forja llances, fes preguntes,
i foradeu amb llur acer l’enigma

de la vida humana.

Arià Paco - 2011



dijous, 10 de març de 2011

♦A

Hasta ahora has sabido que tu mundo permitido, lo bueno, aquello en lo que te han educado, sólo era la mitad del mundo de verdad, y has intentado ignorar la otra mitad, como hacen curas y profesores. ¡Pero no lo conseguirás! No lo consigue nadie que haya empezado a pensar...
Herman Hesse - Demian
Aquests dies no he parat. Ni de pensar, ni d'escriure. Només de publicar. Canvio el pal i també la manera de pensar. He llegit Demian. Pocs llibres han influït tant en la meva manera de veure el món. Mai m'he entès tant com m'entenc ara, ni he tingut tan clar perquè pateixo o dubto o sóc estrany, rar. Si mai heu sentit que necessiteu fer una pausa i mirar-vos el melic, llegiu-lo. No parla de res que no sigueu vosaltres. Si més no, no parla de res que no sigui jo.

Probablement canviarà l'estil i l'enfocament d'aquest blog. Si no m'equivoco serà més agradable als lectors (al públic no, perquè un blog així no té públic; té lectors). Potser serà més xocant i potser obrirà més debat. Potser res d'això: potser serà més obvi i menys rebuscat. M'és igual, perquè el blog és més que res jo, i en tinc prou amb buidar-me una mica aquí de tant en tant. Si l'abandono, n'estic segur, serà per un altre projecte. Tampoc això em fa por, ara que m'entenc una mica. El món de fora té una mica menys de sentit i jo parlaré d'una cosa que tots coneixem i pocs, per molt que hi pensem, ens qüestionem. Les relacions...

L'amor és el més bell que he trobat en el camí. De fet aquest camí, aquesta vida que trepitjo, que brilla sota meu, em pregunto si no està feta íntegrament de passió per les coses. Tota la resta de coses, les que no m'inspiren res, no les veig en la meva estela. No les recordo quan miro enrere, ni les copso de lluny. No són la meva vida.
Però l'amor tampoc està exempt de reflexió. Deia que no l'havíem après a raonar ni calia; ho mantinc. Les relacions, en canvi, espanten una mica més. Les relacions que marca la moral. Les relacions on tot està clar i on tot és com és a tothom: fidelitat, compromís. Trepitjar junts el parterre del camí. A vegades a ulls clucs.
He vist relacions de por. Estar amb una persona perquè no confies amb tu mateix. Tenir por de quedar-te sol. Necessitar confiar en un motiu vital extern, perquè no en trobes cap d'intern. Perquè et fa mandra, i basarda, buscar-te a tu mateix.
N'he vist pocs que es busquin primer a si mateixos. El que ells són, el que ells volen en el camí. Sembla obvi que és primer elegir el camí i després, el caminant que t'acompanya. Al revés, fa pudor de dependència, de por a la soledat, de caminar amb els ulls tancats deixant que ens guiïn sense saber si el camí és el nostre.
No critico l'amor. L'amor pot ser un dels camins més bells. Però cap amor hauria de ser l'únic asfalt de la carretera perquè hom ha de saber conviure amb la soledat que, al cap i a la fi, és el material amb què està fet. La vida és teva i no la pots compartir tota. Has de poder perdonar-te que t'abandonaràs a tu mateix morint, i no ho podràs fer si et deus totalment a un altre.
Escolta't, persona: la teva relació amb tu mateixa és l'única que et seguirà on vagis com l'ombra dels teus peus. També és l'única que depèn únicament del que ets, i per tant que pots menar cap al que tu consideris.
No t'encadenis els peus i camina. Camina i troba el teu futur sense sentir que vius per algú altre, que pel que sé, només tens aquesta vida.

diumenge, 20 de febrer de 2011

♣K

Most people love money and security more, and creation less, as they get older.
John Maynard Keynes
Vaig comprar dues-centes trenta-set monedes de coses. Em vaig vestir d’èxit. Vaig calçar unes sabates noves. Cares.

No em van curar l’empremta. La gent preguntava “a què aspires?”, “què busques?” i no els entenia. No els entenia. El dia que em vaig comprar aquelles sabates noves estava eufòric. M’havien costat hores de feina, però això sols engreixava la joia de sentir-me’n portador. L’esforç dóna valor a la recompensa.
Les sabates eren l’èxit, i jo el calçava. Em fixava en tot el que les sabates deien als vius, als que les miraven des de dalt. Fugaços visitants en qui les sabates no gravaven més empremta que una visió efímera.
Fins el dia en què vaig aprendre a respondre aquella pregunta no vaig entendre que tenia la petjada malalta.
Va ser el dia en què vaig estripar aquells versos. Eren horribles. I vaig plorar. Vaig plorar malgrat era un home que tenia tot el que volia; vaig plorar perquè em vaig adonar que no tenia res. Tant li feia que jo vestís una capa d’opulència, que calcés luxe. Que amb el dringar dels meus dits la natura es posés al meu servei tant li feia perquè els meus peus deixarien de trepitjar. Un dia deixarien de trepitjar. Seria jo el que m’evaporaria, i potser ningú em veuria morir sota la meva capa; potser ella cobriria el meu lent desaparèixer. I a què aspirava? Què buscava? Buscava perdurar. Buscava que, si no les coses, la terra recordés el meu trepitjar. Només aleshores vaig mirar-me la petjada i vaig veure que el meu rastre era un motlle perfecte. Que m’homogeneïtzava amb la massa, que no podia demanar a la terra que em recordés si no em diferenciava dels que no buscaven perdurar.
Em vaig treure les sabates i vaig cremar-les. Les vaig donar a la terra. Feia tard per perdurar, i encara plorava. Si el talent absent no em podia donar identitat, res podia, i jo moria, perquè tothom mor cada dia, si més no, cada dia que no imprimeix una petjada ferma.
Si vaig morir tranquil, culpeu-ne que no vaig morir malalt. Vaig guarir-me els peus i vaig aprendre que la terra no es pot comprar; perquè la propietat és una cadena que mor amb el gos a qui lliga. Vaig prendre les meves monedes i en vaig treure el bitllet que em va dur fins aquí. Vaig morir escrivint, i guarit. Vaig morir descalç, per tornar despullat a la terra que m’havia parit així. La meva mà de difunt premia, quan fou per últim cop tancada, amb la força nul•la dels morts llavors de cirera.
Devia ser l’angoixa de perdurar.

el jòquer ha fet pensar els trèvols... i continua.

dissabte, 12 de febrer de 2011

♣Q

Mis palabras llovieron sobre ti acariciándote.

Amé desde hace tiempo tu cuerpo de nácar soleado.

Hasta te creo dueña del universo.

Te traeré de las montañas flores alegres, copihues,

avellanas oscuras, y cestas silvestres de besos.

Quiero hacer contigo

lo que la primavera hace con los cerezos.
Pablo Neruda - poema 14

Parlar de nosaltres sense parlar d'amor és tan com mirar una pel·lícula d'esquena, pintar quadresamb els ulls tancats, dibuixar amb la mà dolenta.
Som animals. Els nostres avantpassats obeïen instints. Nosaltres també ho fem. La diferència és que podem triar no obeir-los. Però els obeïm en definitiva. Ja no només copulem: estimem (però copulem!).

No hem après a raonar l'amor.

Ni cal.

Pensava sobre les coses que ens diferencien dels animals, i em preguntava què és més humà: l'ànsia de saber, o la romàntica bellesa de sentir i expressar. La ciència o l'art; la curiositat o l'amor?

Si l'evolució és el procés que ens ha dut a separar-nos dels animals, també deu ser el procés que ens n'allunya. Podríem pensar, doncs, que cada cop som menys semblants a la resta d'animals; per tant, que com més tard hagi aparegut una facultat humana, més únicament humana és. En definitiva, podríem pensar que, de la ciència i l'art, la que hagi aparegut més tard serà un tret diferencial amb més valor: patrimoni únicament humà. Si més no, jo ho crec.

Però de fet té poca importància perquè no sé si va ser primer la pregunta sobre el sentit de la vida o les pintures a la paret; la cançó o la suma.

També podríem buscar en els animals més desenvolupats indicis de romanticisme i de ganes de saber. Els animals són de ciències o de lletres? Quina d'aquestes dues capacitats apareix abans en el camí d'una espècie? Si es descobrís, podria semblar un bon argument en defensa dels ideals romàntics davant els il·lustrats, o viceversa. No estic segur de la seva validesa.

Sembla curiós que l'art apareixi en absolut, en termes de selecció natural... quin avantatge té cantar o sentir debilitat per la música? Per què ens agrada tant a tots? Què té un bon poema?

No sé si vull saber la resposta a aquestes preguntes. L'estètica em sembla una pretensió massa elevada: per explicar els nostres sentiments primer ens els hauríem d'arrancar i estendre'ls a l'aire lliure, per observar com s'assequen i què els forma, per mirar-los l'etiqueta.

Estimo. Una noia, una tarda, una cançó lenta. Un poema genial.

I em preocupa, em preocupa de debò com ho oblida el món. No em preocupa que en aquest món tothom sàpiga com es relacionen matèria i energia o resoldre una equació de segon grau.

Em preocupa que tan poca gent llegeixi Veinte poemas de amor y una canción desesperada. Que ningú recordi quan perd un ésser estimat els versos d'Elegía, de Miguel Hernández. I que no faig res per solucionar-ho.

Potser el següent pal de la baralla del blog no serà filosofia... potser convé recordar i promocionar la literatura. Ho meditaré.


dilluns, 24 de gener de 2011

♣J

Si algú escriu la meva història, que digui que vaig caminar entre gegants. Que digui que vaig viure al temps d'Hèctor, domador de cavalls. Que digui que vaig viure a l'època d'Aquiles.
Ulisses, Troia
Si escrius sobre el meu temps, digues que vaig viure en l'era de la cultura.

Que van passar per les meves orelles els grans músics i que amb la seva cançó van educar les meves orelles i el meu esperit més del que la prosa opaca dels instituts havia pogut somiar mai.

Que vaig conèixer les biblioteques, que contenien piles i piles de saviesa en prestatges accessibles a rics i pobres per igual, esperant per impulsar qualsevol en el camí que hagués triat a la vida, per formar ments despertes.

Que vaig poder accedir a les pel·lícules, no tan sols com a productes comercials que duren tres setmanes en oferta i amb accés posterior limitat a les bones butxaques, sinó com a bagatge cultural de la meva societat. Que vaig poder complementar les classes d'història visionant Ciutadà Kane i que vaig entendre millor Descartes i la psicologia en general gràcies a l'ajuda de Matrix.

Digues que la importància del poder econòmic va diluir-se durant el temps en què el bé més humà, el de preu més incalculable, l'art, va estar a l'abast de tothom. Digues que no tothom va saber-ho aprofitar, però que els que valien, van treure d'allò un coneixement i una experiència formidable.

Digues que van lluitar contra nosaltres. Que el poder, espantat de que la cultura deixés de ser un privilegi, va posar pals a les rodes dels recursos que l'era de la comunicació ens oferia. Que van voler coartar el poder creatiu i expansiu de l'ésser humà. Que gairebé ho aconsegueixen.

Escriu per últim que vam ser bel·ligerants. Que el nostre afany de cultura va encarar la seva avidesa de control econòmic. I, això encara no pots escriure-ho, però tingues-ho present, no oblidis que forma part de la meva memòria cega i confiada:
digues que vam vèncer. Que també els nostres fills van gaudir de la cultura.

No a la llei Sinde. Sí a la cultura. Lliure.

dissabte, 22 de gener de 2011

♣10

El que més m'agrada del futur és que ve lentament, de dia en dia
Abraham Lincoln
És l'any de la pressa i aturar-se a pensar sembla mil vegades més complicat del que solia ser.
És l'any de la majoria d'edat i qualsevol intent de reflexió elevada acaba aterrant en la quimera de l'any, en aquest monstre que s'acosta directe, inajornable, amb el somriure a la cara del caçador que sap que la presa no té cap possibilitat d'escapar.
És el monstre del futur immediat, una d'aquelles amenaces que no desapareix per fort que tanquem els ulls, perquè de fet el temps és l'única dimensió que s'estén igualment per tots els racons de l'espai, i esdevé així indefugible.

No us confongueu. S'acosta un estiu per emmarcar. Exempts de preocupacions o càrregues, començant l'aventura de la responsabilitat pel camí que millor la mena -el de la gresca irresponsable-, orgullosos del que haurem deixat enrere i il·lusionats amb el que ens tocarà afrontar en endavanat.

Però l'ampit de la finestra està massa alt. No puc emparrar-m'hi i veure-hi l'estiu que s'acosta des de l'habitació closa del present. Intento escalar el mur i rellisco, les meves mans patinen en la paret que és ara per ara l'únic obstacle que em permet saltar i portar-me a mi mateix a l'altra banda de la finestra: les decisions.
Aquesta paret no és la selectivitat, no són els examens; no. La pressió dels estudis no és sinó una cortina que atenua la llum que entra, però que puc córrer quan vulgui.

El problema és decidir, el problema que no em deixa mirar a través és no saber encara què vull veure a l'altre costat. Si aquest estiu seré un futur filòsof, un futur psicòleg, un futur neuròleg, un futur actor, un futur sociòleg, un futur guionista, un futur doblador. No sé què estaré aprenent l'any que ve. No sé a què dedicaré els milers d'hores que em passaré treballant quan acabi. S'ha acabat la part certa de la meva vida. la que podia predir amb exactitud d'anys ençà.
Comença l'aventura.

dijous, 6 de gener de 2011

♣9

Life is intrinsically, well, boring and dangerous at the same time. At any given moment the floor may open up. Of course, it almost never does; that's what makes it so boring.
Edward Gorey


Som joves romàntics estudiant en un sistema il·lustrat.
Creiem en canviar el món, en millorar-lo. En el progrés. En què les coses no estan bé com estan, en què no se sap tot. En l'ètica. En la llibertat. En quelcom més que les lleis de la física.

Anem a l'escola per aprendre a canalitzar aquests sentiments. Dins les seves parets, però, mamem il·lustració. Mamem racionalitat, empirisme. Aprenem que les coses són com són, i que les coses són així, o aixà. No tenen cap intenció. No tenen perquè ser d'una altra manera. La pedra que llanço seguirà aquesta trajectòria exacte. Caurà al punt Z.
"I si m'obre el cap?'', però això no ens importa, perquè l'ètica no existeix.
Les persones voten a partir dels 18 anys.
"Però i si algú amb 16 és prou madur? Hauria de votar?'', però això no ens importa, perquè no hi ha un condicional, un hauria. Només existeix el present d'indicatiu. Això dels temps verbals no són sinó bajanades d'algun romàntic somiatruites...
Aprenem com funcionen les nostres lleis culturals. No aprenem a rebatre-les, a millorar-les. Mamem democràcia, una persona, un vot, un govern, un absolutisme, i no ens parem a pensar si aquesta té alguna contradicció. Mamem matemàtiques. Mamem ciència.

No volem només viure bé, treballar vuit hores i arribar a una casa plena de comoditats. Volem fer el que ens agrada encara que això ens suposi patiment, esforç, malviure. Els pares no ens entenen perquè no són joves. Han deixat de ser romàntics.
"Vull ser actor", els diem, i ens venten un clatellot. Se'n diu lluita de vocació i pragmatisme. A l'escola, és clar, aquesta lluita se li'n refum. Mai ens parla d'aquest combat perquè ningú ha sapigut mesurar-lo. No correspon a cap magnitud física. No existeix.

Sóc jove, però hi ha coses que concedeixo a la raó. Sé que com diu ella, em faré gran. Arribarà un temps en què la meva maduresa subordinarà els ideals a la realitat, a la vida de facto. Un dia em despertaré i pensaré que si avui fos el meu últim dia de 2n de batxillerat, el meu camí seria un altre. Que no estudiaria aquestes bogeries. Encaminaria el meu futur a una cosa de profit, ben remunerada, per dur una vida còmoda i estable, i tenir una família xalesta.
Però falta molt per a aquest demà; avui és avui.
Com a orgullós romàntic de deixos il·lustrats, ho anuncio sense vergonya.
Seré un pobre actor, un filòsof idealista, un professor sonat, un escriptor ofegat. Seré de lletres perquè hauré cregut en la llibertat que les ciències no saben explicar o, senzillament, no admeten (♣3). Seré de lletres perquè m'hauré cansat d'uniformar-ho tot, d'universalitzar-ho, de simplificar-ho. Seré de lletres perquè creuré en la cultura, en la diversitat, en la nostra segona natura, en la nostra humanitat.
Però recordaré sempre que faig el que vull.
Que obeeixo al cor i no al cap.
I que ben mirat acabem tots al mateix forat.