dissabte, 22 de gener de 2011

♣10

El que més m'agrada del futur és que ve lentament, de dia en dia
Abraham Lincoln
És l'any de la pressa i aturar-se a pensar sembla mil vegades més complicat del que solia ser.
És l'any de la majoria d'edat i qualsevol intent de reflexió elevada acaba aterrant en la quimera de l'any, en aquest monstre que s'acosta directe, inajornable, amb el somriure a la cara del caçador que sap que la presa no té cap possibilitat d'escapar.
És el monstre del futur immediat, una d'aquelles amenaces que no desapareix per fort que tanquem els ulls, perquè de fet el temps és l'única dimensió que s'estén igualment per tots els racons de l'espai, i esdevé així indefugible.

No us confongueu. S'acosta un estiu per emmarcar. Exempts de preocupacions o càrregues, començant l'aventura de la responsabilitat pel camí que millor la mena -el de la gresca irresponsable-, orgullosos del que haurem deixat enrere i il·lusionats amb el que ens tocarà afrontar en endavanat.

Però l'ampit de la finestra està massa alt. No puc emparrar-m'hi i veure-hi l'estiu que s'acosta des de l'habitació closa del present. Intento escalar el mur i rellisco, les meves mans patinen en la paret que és ara per ara l'únic obstacle que em permet saltar i portar-me a mi mateix a l'altra banda de la finestra: les decisions.
Aquesta paret no és la selectivitat, no són els examens; no. La pressió dels estudis no és sinó una cortina que atenua la llum que entra, però que puc córrer quan vulgui.

El problema és decidir, el problema que no em deixa mirar a través és no saber encara què vull veure a l'altre costat. Si aquest estiu seré un futur filòsof, un futur psicòleg, un futur neuròleg, un futur actor, un futur sociòleg, un futur guionista, un futur doblador. No sé què estaré aprenent l'any que ve. No sé a què dedicaré els milers d'hores que em passaré treballant quan acabi. S'ha acabat la part certa de la meva vida. la que podia predir amb exactitud d'anys ençà.
Comença l'aventura.

3 comentaris:

  1. Perfecto el escrito, solo tengo que decirte que ese muro tan alto que no puedes conseguir alcanzar, es un solo muro que si un día lo dedicaras a pensar en como saltarlo, lo conseguirás, y sé que lo conseguirias saltar porque te conozco desde hace 4 años mas o menos y tu tienes algo que los demás no tienen, ese espíritu incansable que lucha siempre por aquello que desea.
    Es lo único que te puedo decir yo, espero que sepas quien soy, ya que como supondras no te lo diré, solo te diré que yo no soy el invencible, sinó tú.

    ResponElimina
  2. Doncs endavant amb l'aventura...serà el camí per dibuixar el que dia a dia et mantindrà viu...En realitat d'ara en endavant no té perquè dibuixar-se un sol camí recte, sinó que segurament seran diversos de curvilinis que aniran tenint ramificacions i afluents...Creume, que per experiència et puc dir que un cop acabat el batxillerat seras moltes coses a l'hora, potser més d'una de les que nombraves abans, sense que un camí et tanqui la porta a un altre...Jo mateix no sabria dir-te que sóc: dinamitzador juvenil, polític, sindicalista, politòleg, escriptor, educador... ja veus que hi ha mil camins i cap és únic ni definitiu!! ;)

    1abraçada bloggera!!

    ResponElimina
  3. quina manera més clara d'ordenar els meus pensaments! :)
    tot i que els camins no van per el mateix lloc, en tinc tants com tu.
    però sé (o tinc l'esperança) que quan toqui saber-ho seré capaç de decidir, perquè la resposta ja la tens, en algun raconet amagada esperant que la trobis. Busca-la.

    (m'agrada més quan escrius en català, no sé si és perquè m'agrada llegir més en català o per si realment t'expresses millor així)

    ResponElimina

problemes