dijous, 24 de març de 2011

♦2

Fon i forja
Un home seu i escriu en un teclat.
El seu vers fon i forja estels, i ombres.
Amb mots comet un fosc assassinat
o plora amors al vent que no l’escolta.

Un home seu i escriu un llarg relat,
però encara no sap dir què és un home;
reclòs, escriu tancat en un forat,
i si la claror el sotja, ell s’acota.

Un home signa el text baix, de gairell,
ufanós emana aires de grandesa.
Però no dibuixa res amb un pinzell
ignorant del fi de la mà que el mena.

El fi de l’home! I sí, breu és la vida,
i encara val més encarar el misteri.
Si tems la mort; si ets hom d’ànim eteri,
qui creus que t’envolta? aixeca’t, mira,
sent polsar por a la gent de qui et desmarques:
trepitgen, trèmols, camins de tartera;
(no els parlen de felicitat austera)
però tu, poeta, mira’t les petjades!
Camina insomne, lluita, desespera
Llegeix futurs, esguarda el teu darrere
i fon i forja llances, fes preguntes,
i foradeu amb llur acer l’enigma

de la vida humana.

Arià Paco - 2011



3 comentaris:

  1. Ei!!
    Ho has escrit tu?? Finalment veig q tas atrevit amb la poesia rimada i la veritat és q te nas sortit molt bé, de debó!!

    1 abraçada i salutacions!!

    ResponElimina
  2. hahah merci! sisí, és meu, i no és pas el meu primer intent... en tinc d'altres, com http://relatsencatala.cat/relat/verins/1029886
    gràcies! salut!

    ResponElimina
  3. Em vas preguntar al blog sobre la cançó de "Flor Groga". Espero que tinguis en compte que cadasqú pot entendre quelcom diferent del que escolta, però la meva interpretació és la següent:

    "Ja sabem com t'agrada aixecar el braç i calcular el pol d'on ve el vent,
    ja hem gaudit de l'estil que exhibeixes quan marxes corrents."

    Aquesta última frase és una ironia, parla d'algú que fuig. Pel que jo entenc amb el que ve després, en moments en què es sent agobiat.

    "Ja hem entès que ets una ànima errant que abandona les cases quan tothom dorm,
    que t'agrada menjar quan hi ha gana i dormir si ve son."

    Fa el que vol. És una actitut infantil i lliure.

    "Però pensa't-ho bé que després, tard o d'hora, sempre arriba el moment
    quan s'obre com una flor rara el penediment
    i entens, com si totes les bruixes del món coincidíssin llengint-te el futur,
    que és cosa de temps que et sorprenguis pensant que ho tenies,
    que jo creia en tu."

    Aquí potser es refereix a que hi ha un moment en què el personatge principal s'atura a pensar, i mira enrera i es troba sol, i recorda a la persona que li canta i s'adona que l'ha decepcionat i l'ha deixat perdre. És aquí quan "obre com una flor rara" aquest sentiment mel·lancòlic.
    Probablement, és l'única persona que va creure seriosament amb ell/a.

    "Ja sabem que tres mil aventures bateguen rabioses lluny d'aquest racó
    que els guerrers s'avorreixen si no hi ha una mica d'acció
    ja hem previst que només moriràs si algú et clava una daga daurada en el cor,
    i que on t'enterri una bona gent hi creixerà una roure fort."

    Una altra descripció d'una persona aventurera, sense lligams, independent, amb fortalesa davant les adversitats.

    "I és quasi entranyable que oblidis tan ràpud que sempre arriba el moment
    quan s'obre com una flor groga el penediment.
    Si ho saps com si totes les bruixes del món t'estiguessin llençant un conjur, una rima ancestral que et farà recordar que ho tenies,
    que jo creia en tu."

    Aquí canvia amb "que oblidis tan ràpid". Un altra vegada la idea de decepció, aquest cop el paper del narrador queda més remarcat ja que se'l veu ferit per l'actitut de l'aventurer, i no pas tant amb intenció de tirar-li a la cara la seva actitut. És com una mostra de debilitat.

    "Si em llevés i fos rei, reuniria les Corts per incloure en el codi penal
    que es prohibeixi a la gent 'nar pel món buscant res que no pugui anomenar.
    que la por estaria allà però, potser, per variar, aprendríem a passar-la junts
    i no et veuria mai més explicant-me que bé que estaves quan ho tenies,
    quan jo creia en tu."

    Això últim ja és més complex. Potser fa referència a buscar la llibertat que sembli que tan desitji el protagonista. Buscar quelcom que és incapaç d'aconseguir. La por de no tenir-ho es mantindria, però podrien comparti-la, i així el protagonista no es penediria d'haver deixat escapar al narrador.

    Per altra banda "res que no pugui anomenar" podria referir-se també a l'amor, però llavors la interpretació seria encara més extensa. Buscar l'amor, quelcom que li provoca una por absoluta, però compartint-la. Aleshores potser ens trobem amb una paradoxa, compartir la por a l'amor, ja en sí pot ser perfectament el vincle entre narrador i protagonista, i per tant que el narrador deixi de sentir que l'aventurer es penedeix d'haver-lo abandonat per ser lliure.

    ResponElimina

problemes