diumenge, 28 de novembre de 2010

♣6

La relativitat funciona amb la física, no amb l'ètica.
Albert Einstein

Una persona estimada és segrestada. A canvi de tornar-la a veure (lliure), se't demana que alliberis un assassí retingut. El cas és que tu pots alliberar aquest assassí. No et costaria gaire.
En cas de poder fer-ho, ho faries?
Les respostes possibles són a l'enquesta de la dreta.

Recordo que quan vaig començar a primer de batxillerat a estudiar ètica em posava molt nerviós que estudiés les coses “tal i com haurien de ser”.
Pensava “i per què han de ser les coses d’alguna manera? I si senzillament les coses són, i no tenen perquè ser d’una manera o altra?”. Aquest és un sentiment que té molta arrel científica i que la veritat és que mai m’ha acabat d’abandonar; el sentiment de que l’ètica potser no existeix com a tal, que ens l’hem inventat els humans.
El fet és que, ens l’haguem inventat o no, m’he començat a adonar que tots la tenim dins. Per molt que parlo amb gent i em diu el mateix que he escrit en el paràgraf anterior, tots tenim opinions sobre el que està bé i el que està malament. A ningú deixa fred el dilema de dalt. Tots jutgem, tots tenim la nostra posició en el debat. I això és el que m’ha semblat fascinant. Veure que d’alguna manera o altra tots tenim molt a dir sobre ètica, encara que no hi haguem pensat mai: tots som persones que es relacionen amb altres persones.

Com és l’ètica de cadascú? Quina és l’ètica que m’envolta?
Potser 1) prenem decisions, els milers de decisions que prenem, buscant el nostre major benefici?
Potser 2) busquem la felicitat de la majoria?
Potser 3) busquem que les nostres accions siguin bones, independentment de les conseqüències que comportin, i que puguin ser universalitzables, que en puguem fer una llei universal?

M'explico: en el primer cas, buscant el nostre benefici, hauríem d'alliberar l'assassí perquè així tornarà la persona estimada i això ens fa feliços a nosaltres.

En el segon cas, buscant la felicitat de la majoria, hauríem de dubtar entre tota la felicitat que guanyaria la gent propera a la persona retinguda i ella mateixa o la felicitat que guanya la societat sencera estant protegida d'una assassí.

En el tercer cas, no podríem alliberar l'assassí: no és un acte universalitzable. No podem dir "que tothom faci cas dels segrestadors sempre, com a llei universal"! En aquest cas es dispararien els segrestos. Alliberar un assassí no està bé, independentment de les conseqüències.

No vinc a vendre una o altra opció, ni a tancar les portes a una quarta. El cas és que aquesta decisió s'hauria de prendre. I desitjo que no es prengués amb criteris científics, ni històrics, ni econòmics, ni mèdics. És inevitable prendre-la amb criteris ètics.
La resta de disciplines et podran descriure exactament les maneres, causes i conseqüències de realitzar una o altra opció. Però només la consciència et podrà dir quina elegir.
Pensar és un requisit per a viure. Una consciència de l'ètica podria portar-nos a saber per què vivim, què és el que busquem i considerem bo, i encarar aquest camí de decisions que és la vida amb la satisfacció del qui sap perquè fa el que fa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

problemes