♣4

Si les grans veritats haguessin hagut d'esperar el vot favorable de la majoria, mai s'haurien conegut.
Thomas Hobbes

Per pura càrrega etimològica, el filòsof serà el qui estimi la saviesa (de phylos -amor- i sophos -saviesa). Serà per tant aquell qui la busqui, el qui es dediqui a voler-la obtenir.
Se m'acut, doncs, que el primer objectiu d'un filòsof hauria de ser saber què és la saviesa. Absurd, pensareu, però cada cop estic més convençut de que vivim en una societat en què la saviesa no està ben definida; en la qual diverses concepcions d'aquesta es barallen entre elles, i donen lloc a evidents contradiccions.
L'enciclopèdia diu que la saviesa és el "coneixement (...) relatiu a la veritat darrera".
Aquí és on surt el debat... la veritat darrera. La veritat última, la veritat absoluta.

Per tant per extensió etimològica, el filòsof és el qui busca conèixer la veritat absoluta. Existeix aquesta veritat? Hi ha Una explicació a què som? Hi ha Una natura que obeeix unes úniques lleis? Personalment no ho dubto. No crec en una veritat relativa, una veritat per a cadascú en filosofia.

En què creu la societat del meu voltant? Per un costat, tenim la ciència. La ciència busca una única veritat, està convençuda de que el món pot arribar-se a explicar amb un model. La ciència va en la mateixa línia que la filosofia.
En un altre costat, això pot xocar, tenim la democràcia.
La democràcia, penso a vegades, consisteix en escoltar les veritats de cadascú i comptabilitzar-les per triar l'absoluta per un mer procés de majoria d'opinions. No només això, sinó que les veritats de la gent es fan absolutes fins i tot per a la gent que no creu en elles quan s'aproven lleis.
Per tant, una llei és l'absolutització d'una opinió majoritària... sense entrar a valorar si aquesta opinió és més o menys veritat.

Qui té raó? La veritat és com en la democràcia, que no es complica la vida i pregunta a tothom? O com en la ciència, patrimoni de la teoria que prova tenir millors resultats i per tant semblar més absoluta?

Existeix la veritat? Si és així, hi ha Una veritat sobre com viure? I la veritat, per ser absoluta, no s'oposa a la llibertat? No és una pinça que conforme vas coneixent, va estretant les teves mires fins a cenyir-les a l'estrictament veritable, a l'estrictament absolut?

Volem trobar-la? O això treurà de la nostra vida el misteri de buscar-la? I si no volem trobar-la, quina gràcia hi ha en buscar-la?
I si existeix, per què admet que jo escrigui tantes preguntes contradictòries i totes sonin plausibles?