diumenge, 20 de febrer de 2011

♣K

Most people love money and security more, and creation less, as they get older.
John Maynard Keynes
Vaig comprar dues-centes trenta-set monedes de coses. Em vaig vestir d’èxit. Vaig calçar unes sabates noves. Cares.

No em van curar l’empremta. La gent preguntava “a què aspires?”, “què busques?” i no els entenia. No els entenia. El dia que em vaig comprar aquelles sabates noves estava eufòric. M’havien costat hores de feina, però això sols engreixava la joia de sentir-me’n portador. L’esforç dóna valor a la recompensa.
Les sabates eren l’èxit, i jo el calçava. Em fixava en tot el que les sabates deien als vius, als que les miraven des de dalt. Fugaços visitants en qui les sabates no gravaven més empremta que una visió efímera.
Fins el dia en què vaig aprendre a respondre aquella pregunta no vaig entendre que tenia la petjada malalta.
Va ser el dia en què vaig estripar aquells versos. Eren horribles. I vaig plorar. Vaig plorar malgrat era un home que tenia tot el que volia; vaig plorar perquè em vaig adonar que no tenia res. Tant li feia que jo vestís una capa d’opulència, que calcés luxe. Que amb el dringar dels meus dits la natura es posés al meu servei tant li feia perquè els meus peus deixarien de trepitjar. Un dia deixarien de trepitjar. Seria jo el que m’evaporaria, i potser ningú em veuria morir sota la meva capa; potser ella cobriria el meu lent desaparèixer. I a què aspirava? Què buscava? Buscava perdurar. Buscava que, si no les coses, la terra recordés el meu trepitjar. Només aleshores vaig mirar-me la petjada i vaig veure que el meu rastre era un motlle perfecte. Que m’homogeneïtzava amb la massa, que no podia demanar a la terra que em recordés si no em diferenciava dels que no buscaven perdurar.
Em vaig treure les sabates i vaig cremar-les. Les vaig donar a la terra. Feia tard per perdurar, i encara plorava. Si el talent absent no em podia donar identitat, res podia, i jo moria, perquè tothom mor cada dia, si més no, cada dia que no imprimeix una petjada ferma.
Si vaig morir tranquil, culpeu-ne que no vaig morir malalt. Vaig guarir-me els peus i vaig aprendre que la terra no es pot comprar; perquè la propietat és una cadena que mor amb el gos a qui lliga. Vaig prendre les meves monedes i en vaig treure el bitllet que em va dur fins aquí. Vaig morir escrivint, i guarit. Vaig morir descalç, per tornar despullat a la terra que m’havia parit així. La meva mà de difunt premia, quan fou per últim cop tancada, amb la força nul•la dels morts llavors de cirera.
Devia ser l’angoixa de perdurar.

el jòquer ha fet pensar els trèvols... i continua.

1 comentari:

  1. Ep nano!!

    La manca de temps m'havia impedit llegir-te tot i haver vist que havies actualitzat en el seu dia. Avui he pogut llegir-me les dues entrades últimes, les que tenia pendents i et felicito xq sempre tens la capacitat de fer-me pensar. M'ajudes a desencallar el cap... o potser a encallar-lo + però en tot cas me'l fas treballar jeje i això és molt saludable!!

    Espero més dosis de filosofia i també la promoció de la literatura que prometies ;)

    1abraçada!

    ResponElimina

problemes