dissabte, 12 de febrer de 2011

♣Q

Mis palabras llovieron sobre ti acariciándote.

Amé desde hace tiempo tu cuerpo de nácar soleado.

Hasta te creo dueña del universo.

Te traeré de las montañas flores alegres, copihues,

avellanas oscuras, y cestas silvestres de besos.

Quiero hacer contigo

lo que la primavera hace con los cerezos.
Pablo Neruda - poema 14

Parlar de nosaltres sense parlar d'amor és tan com mirar una pel·lícula d'esquena, pintar quadresamb els ulls tancats, dibuixar amb la mà dolenta.
Som animals. Els nostres avantpassats obeïen instints. Nosaltres també ho fem. La diferència és que podem triar no obeir-los. Però els obeïm en definitiva. Ja no només copulem: estimem (però copulem!).

No hem après a raonar l'amor.

Ni cal.

Pensava sobre les coses que ens diferencien dels animals, i em preguntava què és més humà: l'ànsia de saber, o la romàntica bellesa de sentir i expressar. La ciència o l'art; la curiositat o l'amor?

Si l'evolució és el procés que ens ha dut a separar-nos dels animals, també deu ser el procés que ens n'allunya. Podríem pensar, doncs, que cada cop som menys semblants a la resta d'animals; per tant, que com més tard hagi aparegut una facultat humana, més únicament humana és. En definitiva, podríem pensar que, de la ciència i l'art, la que hagi aparegut més tard serà un tret diferencial amb més valor: patrimoni únicament humà. Si més no, jo ho crec.

Però de fet té poca importància perquè no sé si va ser primer la pregunta sobre el sentit de la vida o les pintures a la paret; la cançó o la suma.

També podríem buscar en els animals més desenvolupats indicis de romanticisme i de ganes de saber. Els animals són de ciències o de lletres? Quina d'aquestes dues capacitats apareix abans en el camí d'una espècie? Si es descobrís, podria semblar un bon argument en defensa dels ideals romàntics davant els il·lustrats, o viceversa. No estic segur de la seva validesa.

Sembla curiós que l'art apareixi en absolut, en termes de selecció natural... quin avantatge té cantar o sentir debilitat per la música? Per què ens agrada tant a tots? Què té un bon poema?

No sé si vull saber la resposta a aquestes preguntes. L'estètica em sembla una pretensió massa elevada: per explicar els nostres sentiments primer ens els hauríem d'arrancar i estendre'ls a l'aire lliure, per observar com s'assequen i què els forma, per mirar-los l'etiqueta.

Estimo. Una noia, una tarda, una cançó lenta. Un poema genial.

I em preocupa, em preocupa de debò com ho oblida el món. No em preocupa que en aquest món tothom sàpiga com es relacionen matèria i energia o resoldre una equació de segon grau.

Em preocupa que tan poca gent llegeixi Veinte poemas de amor y una canción desesperada. Que ningú recordi quan perd un ésser estimat els versos d'Elegía, de Miguel Hernández. I que no faig res per solucionar-ho.

Potser el següent pal de la baralla del blog no serà filosofia... potser convé recordar i promocionar la literatura. Ho meditaré.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

problemes