dijous, 6 de gener del 2011

♣9

Life is intrinsically, well, boring and dangerous at the same time. At any given moment the floor may open up. Of course, it almost never does; that's what makes it so boring.
Edward Gorey


Som joves romàntics estudiant en un sistema il·lustrat.
Creiem en canviar el món, en millorar-lo. En el progrés. En què les coses no estan bé com estan, en què no se sap tot. En l'ètica. En la llibertat. En quelcom més que les lleis de la física.

Anem a l'escola per aprendre a canalitzar aquests sentiments. Dins les seves parets, però, mamem il·lustració. Mamem racionalitat, empirisme. Aprenem que les coses són com són, i que les coses són així, o aixà. No tenen cap intenció. No tenen perquè ser d'una altra manera. La pedra que llanço seguirà aquesta trajectòria exacte. Caurà al punt Z.
"I si m'obre el cap?'', però això no ens importa, perquè l'ètica no existeix.
Les persones voten a partir dels 18 anys.
"Però i si algú amb 16 és prou madur? Hauria de votar?'', però això no ens importa, perquè no hi ha un condicional, un hauria. Només existeix el present d'indicatiu. Això dels temps verbals no són sinó bajanades d'algun romàntic somiatruites...
Aprenem com funcionen les nostres lleis culturals. No aprenem a rebatre-les, a millorar-les. Mamem democràcia, una persona, un vot, un govern, un absolutisme, i no ens parem a pensar si aquesta té alguna contradicció. Mamem matemàtiques. Mamem ciència.

No volem només viure bé, treballar vuit hores i arribar a una casa plena de comoditats. Volem fer el que ens agrada encara que això ens suposi patiment, esforç, malviure. Els pares no ens entenen perquè no són joves. Han deixat de ser romàntics.
"Vull ser actor", els diem, i ens venten un clatellot. Se'n diu lluita de vocació i pragmatisme. A l'escola, és clar, aquesta lluita se li'n refum. Mai ens parla d'aquest combat perquè ningú ha sapigut mesurar-lo. No correspon a cap magnitud física. No existeix.

Sóc jove, però hi ha coses que concedeixo a la raó. Sé que com diu ella, em faré gran. Arribarà un temps en què la meva maduresa subordinarà els ideals a la realitat, a la vida de facto. Un dia em despertaré i pensaré que si avui fos el meu últim dia de 2n de batxillerat, el meu camí seria un altre. Que no estudiaria aquestes bogeries. Encaminaria el meu futur a una cosa de profit, ben remunerada, per dur una vida còmoda i estable, i tenir una família xalesta.
Però falta molt per a aquest demà; avui és avui.
Com a orgullós romàntic de deixos il·lustrats, ho anuncio sense vergonya.
Seré un pobre actor, un filòsof idealista, un professor sonat, un escriptor ofegat. Seré de lletres perquè hauré cregut en la llibertat que les ciències no saben explicar o, senzillament, no admeten (♣3). Seré de lletres perquè m'hauré cansat d'uniformar-ho tot, d'universalitzar-ho, de simplificar-ho. Seré de lletres perquè creuré en la cultura, en la diversitat, en la nostra segona natura, en la nostra humanitat.
Però recordaré sempre que faig el que vull.
Que obeeixo al cor i no al cap.
I que ben mirat acabem tots al mateix forat.

2 comentaris:

  1. Tan de bo, tots els de lletres pensessin així, però en les lletres també hi ha normes que s'han fet inqüestionables. Sort amb el teu camí, que és el que molts desitgem, i que no tots ens atrevirem, seguir un somni per viure orgullós, malgrat les dificultats! m'agrada la força que mostres en l'escrit, no la perdis!

    ResponElimina
  2. genial reflexió!! passar per aquí sempre és sinònim de reflexió i això és superpositiu i interessant de fer... En certa manera jo me plantejat la vida com una constant de canviar les coses. En cada cosa que he posat el cap i el cos li he posat amb la intenció de canviar-ho, de millorar-ho (sempre des de la modestia, es clar!)... I penso que això és el q al cap i a la fi dóna sentit a la vida, aquesta voluntat de revolució, de millora, de lluita eterna pel camí que ha de seguir el seu curs ;)

    Salutacions bloggeres!

    ResponElimina

problemes